La Trinitat ¿ Tradició o Revelació?
1
Darrere les guerres del període dels Macabeus, el pensament grec que servia de
base cultural a tots els pobles del Mediterrani, va penetrar també en el poble
jueu, a pesar d’aquell particular sentiment nacionalista i religiós que els
retreia d’admetre qualsevol element que fos
forà. Baix l’imperi romà es va abandonar el caràcter polític i social del
platonisme primitiu, i el corrent del ‘platonisme mitjà', que va evolucionar
entre el primer segle abans de Crist i el segle Quart de la nostra era, va ser
la influència filosòfica determinant en l’obra de Filó d'Alexandria, i en el
desenvolupament del que anomenarem neocristianisme, per a diferenciar-ho del
conjunt de les ensenyances impartides pels apòstols als deixebles de
Jesús.
2
Aquet Filó va ser un filòsof jueu i un jueu practicant, pertanyent a la diàspora
assentada a Alexandria, lloc en què es van traduir al grec les Sagrades
Escriptures. Va viure fins a, aproximadament, l’any 50 de la nostra era, i
estant molt versat en la filosofia grega, va intentar a través de la seva
prolífica obra, harmonitzar les doctrines dels filòsofs amb la revelació
bíblica, fent una exegesi o interpretació al·legòrica del Antic Testament,
particularment del llibre de Gènesi. Pot dir-se que la seva influència en el
judaisme va ser nul·la, i no obstant això, va trobar terreny abonat en alguns
pensadors neocristians, que darrere la mort dels apòstols creien convenient
examinar a la llum de la filosofia grega l’ensenyança d’ells rebuda, per
considerar que el seu caràcter universalista els obligava a expressar-la en
termes universals. Aqueta labor resultava particularment difícil, ja que la
revelació bíblica, base real de la fe, no està formulada en termes filosòfics
universals, sinó en forma d’exhortacions personals i directes, dirigides amb
senzillesa a les persones que busquen Déu per mitjà de la
fe.
3 El
‘platonisme mitjà' va promoure la idea d’un Déu que forma i dirigeix el món a
través de déus i esperits mediadors subordinats o inclús a través d’un altre
Déu, i alguns teòlegs cristians van trobar aquesta proposta del Segon Déu
acceptable, aplicant-la al Crist-Logos, subordinat al Pare, mediador en la
creació i en la revelació, i partícip de la seva divinitat. L’esperit Sant va
romandre marginat fins desprès de concili de Nicea.
4 La
filosofia va adquirir llavors un caràcter cada vegada més religiós, i amb això,
els filòsofs es van convertir en guies espirituals; en mestres del camí diví.
Els pastors de l’església acceptaven l’ensenyança impartida per aquets pedagogs
religiosos, que a més de moltes obligacions morals i intel·lectuals, imposaven
un moderat ascetisme. Van ser molts els filòsofs pagans, que entre el segon i
tercer segle, es van preocupar de l’ensenyança religiosa i de la moral pràctica.
A través d’estes ensenyances, es va implantar una faceta del platonisme en la
doctrina i moral de l’església, que la va portar amb el temps a ser dogmàtica i
sistemàtica.
5
Darrere de la implícita acceptació de la dualitat de Déu d’una banda de la
comunitat de neocristians, el pas per a arribar a la trinitat va ser
relativament fàcil. Amb el temps es va identificar el Pare amb el ‘déu original', al Fill amb el ‘Verb', traducció llatina de ‘Logos', i a la ‘saviesa' de Déu, amb el ‘Esperit Sant'. La
mateixa fórmula que va desplegar a Déu en la persona del ‘Verb' o la ‘Paraula', es va aplicar a ‘Sophis' o ‘la Saviesa', una altra de les facetes
o atributs de Déu, que sent engendrada en ell, va cobrar vida com el ‘Esperit Sant'. Això va donar lloc a un Déu,
que sent un, existia desplegat en tres persones, que al seu torn, formaven un
sol Déu. L’any 325, darrere de greus i cruentes baralles entre els partidaris i
els detractors d’aquesta elucubració filosòfica i després de l’assassinat de
Arrio, el seu principal i mes prestigiós detractor, que va ser enverinat, el
Concili de Nicea la va ratificar fent-la dogma de l’església. Així va quedar
establida en la cristiandat la creença en un Déu trinat.
6 En
el segle V es va convertir al cristianisme el filòsof Agustí de Hipona, que va
nàixer l’any 354 i va ser conegut com a Sant Agustí. Guiat per Ambrosio de Milà,
va abandonar l’arrianisme, abraçant la doctrina trinitària. Aquest home de gran
intel·ligència i activitat incansable, va ser l’artífex de la consolidació de
les doctrines de l’església del seu temps, consagrant gran part de la seva obra
a conciliar i refermar els postulats del neoplatonisme i de la metafísica grega
o filosofia primera, en el pensament eclesiàstic. Va creure veure en el
‘Sumo Bé' al Déu personal, creador i
lliure de la cristiandat, en el ‘principium coniunctum' o
‘emanació', va reconèixer a la
creació mateixa, i va identificar al ‘Virtus et
Sapientia Dei', el principi formal i executiu de la creació, com el
‘Verb' del Evangeli de Joan. Així,
doncs, és senzill trobar en el platonisme un arquetip que mes tard donarà pas al
dogma trinitari, però ¿Pot trobar-se suport per aquet dogma en les paraules de
Jesús o en les cartes dels seus apòstols?
7 En
la Sagrada
Escriptura, base real del cristianisme i única font de la
revelació, podem llegir que Jesús va dir ser fill de Déu, però no trobarem que
digues ser Déu mateix. Va reconèixer que ell anava cap al seu Pare; que el Pare
era major que ell; que son Pare és el seu Déu i també el Pare i el Déu dels seus
seguidors (Evangeli de Joan, cap. 14, vers. 28: “Heu sentit que vos he dit me’n vaig, però tornaré a
vosaltres. Si m’estiméssiu os alegraríeu de que em marxes al Pare, perquè el
Pare és major que jo.” Evangeli de Joan, cap. 20, vers.
17: “...Encara no he pujat al Pare, tu ves als
meus germans a dir-los: Pujo al meu Pare
i Pare vostre, al meu Déu i Déu vostre”.)
8 En
una ocasió, dirigint-se en oració al Pare, li va demanar que cuides dels seus
seguidors, perquè tots fossin ‘només un', òbviament en pensament i cor, de la
mateixa manera que son Pare i ell eren ‘només un' en pensament i cor (Evangeli
de Joan, cap. 17, vers. 11 i del 20 al 23:
“Jo ja no estic en el món, però ells sí que estan en
el món. Jo vaig a tu Pare Sant, però pel teu Nom, cuida dels que m’has donat,
perquè siguin u, igual que ho som nosaltres”. “No sols prec per aquets, també
prec per aquells que creuran en mi per mitjà de la seva paraula, perquè tots
siguin u. Igual que tu ets un amb mi i jo amb tu Pare, que també ells siguin un
amb nosaltres perquè el món cregui que el tu m’has enviat. Jo els he ofert la
glòria que tu em vas donar, perquè ells siguin u, com nosaltres som u, jo amb
ells i tu amb mi, perquè ells siguin plenament u, i el món arribi a saber que tu
m’has enviat i que a ells els has amat com m’has amat a mi”) En aquets
textos i en altres de similars de l’evangeli de Joan. Alguns traductors han
abocat les paraules ‘amb mi' i ‘amb tu', amb les expressions ‘en mi' i ‘en tu',
però això no es correspon amb el text grec i pot confondre el
lector.
9
Jesús també va dir haver gaudit junt amb el Pare d’una existència prèvia al seu
naixement com a home. (Evangeli de Joan, cap. 8, vers. 58:
“Jesús li va respondre: En veritat, en veritat vos
dic: Abans que Abraham existís, jo sóc”) En les Escriptures se li donen
els noms de Primogènit i Unigènit de Déu, per ser el primer ser de la creació i
l’únic creat directament per ell. (Colosens, capítol 1, vers.
15 al 17, Pau escriu: “...Ell va ser
generat primer que qualsevol altra creació i totes les coses van ser creades per
mitjança seva: Les coses en els cels i les coses sobre la terra, les coses
visibles i les que no es veuen, tant trons i senyorius, com a principats i
autoritats. Totes les coses van ser creades per mitjança de ell i per a ell,
perquè ell estava abans que totes les coses, i totes es van fer arribar a
existir a través seu”)
10 No
obstant això, no trobem res que pugui fer-nos suposar que Jesús, el Crist, sigui
el mateix Déu. L’apòstol Pau, en la seva primera carta als
Corintis, cap. 8, vers. 5, escriu: “...perquè en realitat, encara que hi ha els que són
considerats déus tant en el cel com sobre la terra, per la qual cosa hi ha molts
déus i molts senyors, per a nosaltres hi ha un sol Déu, el Pare, de qui
procedeixen totes les coses, nosaltres inclosos, i hi ha un sol Senyor, Crist
Jesús, per mitjà de qui van ser creades totes els coses, inclosos
nosaltres”. I en la seva carta als Hebreus, capítol 5,
vers. 7 al 10, diu: “ Durant els dies de
la seva vida com a home, ell (Jesús) va invocar amb oracions, amb súpliques de
gran intensitat i amb llàgrimes, a qui podia salvar-li del poder de la mort, i
va ser escoltat perquè va mostrar temor de Déu. Perquè encara que era Fill, va aprendre
l’obediència per les coses que va patir, i després d’haver estat fet perfecte,
va arribar a ser l’agent de la salvació eterna per a tots aquells que li
obeeixen, ja que Déu li ha constituït summe sacerdot segons el rang de
Melquisedec”.
11 En
la carta als Filipencs, capítol 2, vers. Del 5 a l'11, llegim
que Pau exhorta: “Tingueu la mateixa actitud que va
tindre Crist Jesús, que a pesar d’existir en forma divina, no va buscar arribar
a ser igual a Déu, en canvi va deixar la seva posició, assumint la condició d’un
servidor, per a arribar a ser igual als homes, i trobant-se en condició humana
es va humiliar i es va fer obedient fins a la mort, una mort de sacrifici. Per
això Déu li ha elevat a una posició superior i li ha donat un nom mes important
que qualsevol altre, perquè davant del nom de Jesús es dobleguen els genolls de
tots els que estan en els cels, o sobre la terra, o davall de ella, i que totes
les boques proclamen que Crist Jesús és el Senyor, per a glòria de Déu
Pare”. Aquest text ens mostra que a pesar de la grandesa que Crist rep
del seu Déu i Pare, no pretén igualar-se a ell, i com se’ns diu en la primera
carta de Pau als Corintis, cap. 15, vers. 27, se sotmet a
ell voluntàriament: “...no obstant això, quan es diu:
‘Li ha sotmès totes les coses...' és evident que Aquell que se les sotmet queda
exclòs, per això, quan totes les coses li hagin estat sotmeses, ell mateix, el
Fill, se sotmetrà a Aquell que li va sotmetre totes les coses, perquè Déu sigui
tot per a tots” .
12
Jesús va ser, segons les Escriptures, el Fill de Déu, el Crist o Messies promès,
el principal de la descendència d'Abraham segons la promesa i el mediador d’un
Nou Pacte amb Déu, un nou pacte basat en la fe. Encara que van ser pocs els que
al seu dia li van reconèixer i van seguir, ell va complir fins al final amb
l’encàrrec rebut del seu Pare, i el seu sacrifici d’expiació va oferir la vida a
tots els que vulguin posar fe en el seu poder redemptor, ja que només per mitjà
de la fe en Crist es té accés a la justificació que ens permet aconseguir la
reconciliació amb el Pare, i a la vida eterna. En la seva carta als
Romans, capítol 3, vers. 21 al 25, diu l’apòstol
Pau: “Però ara, sense la Llei, se’ns ha manifestat el mode en què
Déu justifica, com ho testifiquen la Llei i els Profetes. La justificació que
per mitjà de la fe en Crist, Déu concedeix a favor de tots els que tenen fe,
sense distincions. Perquè com tots han pecat i estan privats de la glòria de
Déu, tots són justificats gratuïtament gràcies al seu generós do, la redempció per mitjà de Crist Jesús. La
fe en el poder redemptor de la seva sang és la base perquè Déu, per la seva
misericòrdia, pugui concedir la justificació”.
13 Els
apòstols sabien per endavant que les congregacions avançaven cap a una gran
apostasia que predominaria per un llarg període de temps, fins al regrés de Crist. Per això, en la seva segona
carta als Tesalonicens, capítol 2, vers. De l'1 al
8, Pau dóna aquesta advertència: “Germans, en
quant a la
Parusia del nostre Senyor Jesús i a la nostra reunió amb ell,
os prego que no vos deixeu confondre fàcilment ni vos desconcerteu per
discursos, per presumptes declaracions inspirades, o per qualsevol carta que es
faci passar per nostra en què es
digui que ja s’ha iniciat el Dia del SENYOR. No os deixeu enganyar per ningú, ja
que aquet no pot arribar abans que l’apostasia, abans que sigui revelat l’home
de pecat, el que és un fill de la destrucció i un opositor que s’exalça sobre
qualsevol cosa considerada divina i objecte de reverència, i que assentant-se en
un lloc diví, ostenta divinitat ¿Potser no recordeu que jo os deia estes coses
quan estava amb vosaltres? Sabeu bé lo que ara ho està retenint perquè només
pugui manifestar-se en el temps establert. Aquet desconegut transgressor ja està
obrant, però quan sigui retirat allò que ho reté, serà reconegut el
transgressor, que el Senyor declararà espiritualment mort i aniquilarà en el
temps de la manifestació de la seva Parusia”. I en els Fets dels
apòstols, cap. 20, vers. 29, diu: “Jo sé
que després de la meva partida, entre vosaltres s’introduiran llops cruels que
no perdonaran al ramat, i també de entre vosaltres mateixos s’alçaran alguns
homes que parlaran coses perverses, per a arrossegar els deixebles darrere de si...”
14 En
la introducció del seu evangeli, Joan va voler combatre les idees que al seu dia
s’introduïen en les congregacions, a causa de la incipient influència dels
filòsofs, però amb el triomf de l’apostasia, copistes i traductors posteriors
van abocar el text un tant ambiguament, de manera que es va poder emprar-ne inclús per a sostenir allò que Joan volia
condemnar. No obstant això, sabem que en llengua grega, quan la paraula
‘theos' no va precedida de l’article, sempre és un
predicat nominal o adjectiu qualificatiu, per la qual cosa el seu significat no pot ser un
substantiu com ‘Déu' sinó un adjectiu
com ‘diví', i així es tradueix en la
versió grega de les escriptures hebrees, anomenada ‘ Dels Setanta', quan el
terme ‘theos' sense article previ, s’aplica als àngels per
a definir-los com a sers de naturalesa divina o espiritual. La paraula ‘theos' només
actua com a substantiu quan va precedida per l’article determinat, i només
llavors significa ‘Déu'. Sabent això,
els primers versicles de l’evangeli de Joan haurien de ser traduïdes d’aquesta
manera: “En el principi existia la Paraula i la Paraula estava junt amb Déu
i la Paraula
era divina...” (Juan 1:1)
15 Cap
dels textos examinats en les Escriptures pot, sense que el seu sentit sigui
expressament forçat, suggerir una dualitat de Déu i menys encara una trinitat.
Seria per tant il·lògic considerar com verdadera i ajustada a la revelació, una
concepció de Déu totalment desconeguda en tots els llibres de la
Bíblia.
16
Podem concloure aquet article parafrasejant les paraules de l’apòstol Pau en la
carta als Efesis, capítol 4, vers. 4 i 5: “...hi ha un sol Senyor” el nostre
salvador Crist Jesús, “una sola fe” la
fe en el poder redemptor del sacrifici de Crist Jesús, que ens permet obtenir la
justificació que ens dóna accés a la vida, “un sol
baptisme” pel que submergint-nos en l’aigua, morim simbòlicament amb
Jesús, per a ressorgir de l’aigua, simbòlicament ressuscitats com ell, a una
vida nova que ens atorga el Pare, i “un sol Déu que
és el Pare de tots, que està per damunt de tots, que obra en favor de tots i en
tots”.