El nom de Déu

 

1    Mateu ens explica que una vegada Jesús va pujar a un muntanya i va començar des d’allà, a instruir els seus seguidors. En aquell memorable dia els va impartir les ensenyances que es registren en el “Sermó de la Muntanya” de l’evangeli de Mateu, i els va dir: “Feliços són els que suplicant demanen per a l’esperit, perquè per ells és constituït el regne del cel”. “μακάριοι οὶ πτωχοὶ τῷ πνεύματι, ὅ̓τι αὐτῶν ἐστιν ἡ βασιλεία τῶν οὐρανῶν”. (Mateu 5:3)

  Després va indicar als deixebles que li escoltaven, i que certament formaven part dels “que suplicant demanen per a l’esperit”, una cosa de gran importància per a aconseguir una íntima relació amb el Creador ¿Quina és? En Mateu 6:6-10 llegim que és l’oració, perquè al orar tenim el privilegi de parlar amb el nostre Pare del cel. Jesús va dir: “Tu quan ores, entra en la teva habitació i tancant la porta, dirigeix en privat la teva oració al Pare teu, i el Pare teu que veu allò que es privat, et donarà la recompensa”, i va seguir: “vosaltres heu de orar així: Pare nostre que estàs en els cels, sigui santificat el teu Nom…”

  Notem que en aquesta oració tan coneguda, on se’ns ensenya a demanar a Déu dia a dia les coses fonamentals, Jesús diu en primer lloc: “sigui santificat el teu Nom”; en grec: “ἁγιασθήτω  τὸ ὄνομά σου·”.

 

2    Per als deixebles de Crist el fet de santificar el nom de Déu, és fonamental per a establir una relació íntima amb ell. Parlant del temps del final d’aquet món que “està baix el poder del Maligne”, (1Joan 5:19) el profeta Malaquies va predir: “En aquell temps, aquells que tinguin temor de Yahúh parlaran entre ells, cada un amb el seu proïsme, i Yahúh els escoltarà i els prestarà atenció, i davant de ell s’escriurà un llibre per al  record dels què respecten a Yahúh i pensen En Nom Seu. «Ells seran per a mi», diu Yahúh de les multituds, «quan em creï un tresor propi. Llavors m’apiadaré d’ells, el mateix que un home s’apiada d’un fill que li serveix»”. (Malaquies 3:16-17) Però ¿Com pot santificar-se, pensar-se i respectar allò que s’ignora? Per aquesta raó Jesús va considerar necessari ensenyar el sant Nom de Déu als seus deixebles, com Joan ens informa citant aquestes paraules d’una oració de Jesús al seu Pare: “He donat a conèixer el teu Nom als homes del món que em vas donar; eren teus i mels vas entregar… els he donat a conèixer el teu Nom i ho donaré a conèixer” (Joan 17:6 i 26)

 

3    Ara podem preguntar-nos ¿No eren potser hebreus aquells primers deixebles? Llavors ¿Per què es feia necessari donar-los a conèixer el nom del Pare? ¿Potser el nom de Déu no està escrit 6.828 vegades en les Escriptures Hebrees?

  La resposta és que, a causa d’una interpretació equivocada del manament diví registrat en Èxode 20:7 i en Deuteronomi 5:15, que diu: “No pronunciaràs el nom del teu Déu Yahúh en va”, es va desenvolupar entre els hebreus un temor supersticiós a pronunciar el nom de Déu. Una amplíssima generalització de la paraula “Lashua”, que es tradueix “en va”, va convertir aquest manament en una prohibició de pronunciar-ho, no obstant que, com explica el lèxic hebreu de Koehler i Baumgartner, aquesta paraula dins del context de la frase, només té el sentit de “pronunciar el nom sense motiu… usar el nom erròniament”.

  Aquest manament no prohibia per tant pronunciar el nom de Déu, només emprar-ho de manera impropi, però encara així, quan els lectors trobaven el nom de Déu, YHWH, ho substituïen per Adonai (Senyor), i si el nom anava acompanyat per la paraula Déu, és a dir, si havien de llegir Yahúh Déu, com és freqüent en l’escriptura, deien Adonai Elohim, o sigui, Senyor Déu.

 

4    Durant el període del Tanaj (Antic Testament) era corrent utilitzar el nom de Yahúh, sempre amb el respecte degut, com ha estat complidament demostrat per les troballes arqueològiques. Una pastilla d’argila trobada junt amb la porta d'Itsar de l’antiga Babilònia, i datada entre els anys 595 al 570 abans de la nostra Era, revela la presència en el país, dels membres de la família reial de Judà, en qualitat de presoners. Aquesta llista inclou per tant a “Yahukin, rei de la terra de Yahud” (Judà). Yahukin significa “Yahúh enalteix” i aquet nom, junt amb molts altres, demostra que el nom de Déu, no sols es pronunciava, també s’incloïa en els noms propis.<

 

 

(1 sila = 0,84 litres)

 

5    En el mes de maig de 1893, durant la remoció dels rebutjos d’unes antigues ruïnes en Nippur, un dels grups de treballadors va fer un descobriment sorprenent. Sepultades davall les runes, es van trobar 730 pastilles d’argila escrites en arameu i en escriptura sil·làbica cuneïforme. Havien format part d’un arxiu pertanyent a la família Murashu, habitants de Nippur en el segle V abans de la nostra Era. (H.V. Helprecht, “The Babylonia Expedition of the University of Pennsylvania”. Sèries A: “Cuneiform Textos”, vol. IX, 1898, pàgina 13)

En les tres pastilles que mostrem, està escrit “Yahúh és Déu”, una altra mostra més que en aquell temps, el nom del Déu de Israel s’emprava habitualment.

 

 

6    Entre els anys 1932 i 1938, una comissió arqueològica anglesa va trobar davall les ruïnes de la casella de vigilància de la porta principal de Laquis, vint-i-un óstracas o fragments de terracota, inscrits en hebreu i pertanyents al període de les conquistes babilòniques l’any 596 abans de la nostra Era. Algunes d’aquestes pastilles contenien urgents missatges d'Hoshayah, oficial d’un lloc avançat prop de Jerusalem, a Yahush, comandant de la guarnició de Laquis, i expressaven la seva preocupació per l’avanç de l’exèrcit babilònic.

 Dels buit fragments llegibles, set comencen amb una salutació com aquest: “Al meu senyor Yahush. Faci Yahúh arribar al meu senyor, notícies de pau dia darrer dia”. Els set missatges en total, contenen el nom de Déu onze vegades, testificant així el seu ús en la vida quotidiana.

 

 

7    Ja que durant el període del Tanaj o Antic Testament, el nom de YHUH era d’ús comú ¿Quan va començar el temor de pronunciar-ho? Segons es diu en el Talmud, va ser més o menys a partir de l’any 300 abans de la nostra Era. Simón el just, summe sacerdot en el període dels Tolomeos, va deixar de pronunciar el nom de Déu en les benediccions, (Talmud: Yoma 49b) i més tard només es pronunciava en el temple. En la Mishná es diu: “En el santuari es pronuncia el Nom tal com està escrit, però en les províncies, només com un eufemisme” (Talmud: Sotah 7:6; Sotah 38b; Tamid 7:2)

  En el primer segle, el historiador Josefo Flavio fa referència a la prohibició d’usar el nom de Déu, quan al comentar els successos que es descriuen en el capítol tercer de l’èxode, diu: “Vet aquí que Déu va declarar el seu sant nom a Moisés, un nom que anteriorment mai havia estat declarat als homes, i respecte al qual, no m’està absolutament permès pronunciar-ho” (Antiguitats Judaiques 2: 12:4) En els dies de Jesús estava doncs en vigor la regla de llegir el Tetragrama com Adonai o com Elohim, quan es llegien les Escriptures en el temple i en la Sinagoga, per aquest motiu era necessari que Jesús donés a conèixer el nom del Pare als seus deixebles, com ho revela quan es dirigeix a Déu dient: “Els he donat a conèixer el teu Nom i ho donaré a conèixer”. (Juan 17:26)

 

8    El influx exercit per la filosofia grega sobre la cultura de l’època, va contribuir a radicalitzar el temor de pronunciar el nom de Déu. Els escrits de Filó, filòsof hebreu d'Alexandria més o menys contemporani de Jesús, que considerava al grec Plató com un home inspirat per Déu, són un clar exemple de la intrusió de la filosofia platònica en les creences dels hebreus. Així, el “Lexikon des Judentums” o  Lèxic del Judaisme, explica davall el nom de “Filó”, que “va integrar el llenguatge i els conceptes de la filosofia grega (platònica) amb la fe revelada dels hebreus” i que “va influir manifestament sobre els pares de l’església Cristiana”. També ell com Plató, sostenia que Déu era indefinible i per tant, innombrable.

  Durant molt de temps es va sostenir que el Nou Testament mai havia contingut el nom de Déu, ni tan sols quan se citen en ell les Escriptures hebrees procedents de la traducció grega dels “Setanta”, ja que només apareixen en ella els termes Kirios o Theos. Però ¿Té aquesta afirmació un fonament sòlid?

  Jerònim, que en la seva “Vulgata” va traduir al llatí la “Setanta” grega, escriu en el pròleg dels llibres de Samuel i dels Reis: “Trobem el nom de Déu, el Tetragrammaton, encara ara en alguns dels llibres grecs escrits amb lletres hebrees antigues”. I els tres fragments de la versió dels “Setanta” que presentem demostren la veracitat de la seva afirmació.

 

9    La presència del Tetragrama en el text de les Escriptures hebrees i en el de la seva versió grega dels “Setanta”, és doncs indiscutible, i encara que en cap dels manuscrits del Nou Testament que avui en dia tenim apareix, a excepció de L’Apocalipsi 9:1..6, on es troba inclòs en l’expressió “ἁλληλούϊα o AlleluYa”, que significa “Alabança a Yah”, trobem en alguns versicles, vestigis evidents de la presència del nom de Déu, com per exemple en Mateu 6:9, en Joan12:28; 17:6, 26; o en Hebreus 6:10.

  Encara que els manuscrits que posseïm no continguin el Tetragrama, hem de recordar que no disposem dels originals, les còpies més antigues procedeixen dels segles IV i V, i encara que no es conservin en elles el nom de Déu, hi ha proves indirectes de la seva presència en els textos originals. Per exemple, la primera part del Talmud de Babilònia, titulada “Shabbat”, conté el conjunt de normes que estableixen les activitats permeses en dia de dissabte, i en el lloc on s’argumenta si en aquest dia és lícit salvar del foc els manuscrits de les Escriptures, llegim: “els espais en blanc (hagilyonim) i els llibres dels Minim (seferi-minim) no podem salvar-los del foc. El Rabí Josep va dir: «En els dies laborables és necessari retallar els Noms de Déu que contenen, amagar-los i cremar la resta». El Rabí Tarfón va dir: «Pogués jo soterrar el meu fill, si no cremés junt amb els noms de Déu que contenen, qualsevol d’ells que arribessin a les meves mans». (Pres de la traducció anglesa del doctor H. Freedman. En el llibre “Who Was a Jew?”, de Lawrence H. Schiffman).

  Aquet text del Talmud es tradueix així: “No salvem del foc (en Dissabte) els evangelis i els llibres dels Minim. Es cremen on es troben, ells i els seus Tetragrames”.

 

10    ¿Qui són els Minim? La paraula “min”, en plural “minim”, significa “herètic, sectari, cismàtic, dissident”, Diccionari Hebreu-Espanyol de Judit Tarragona Borrás. Segons diu el doctor Freedman, aquest terme s’emprava per a denominar als jueus convertits al cristianisme. I ¿Què són els gilyonim? Aquesta paraula que es pot traduir com  espais en blanc, es referia als escrits dels cismàtics, com ho eren per a ells Pera, Pau, Joan i els deixebles de Jesús. Els gilyonim designaven doncs els escrits de la Bona Nova que els jueus cristians predicaven. En harmonia amb això, una frase del Talmud, prèvia a l’argument de la crema dels “seferi-minim” o llibres d’herètics, diu: “Els llibres dels minims (judeocristians) són com gilyonim (espais en blanc)”, i així ho confirma el diccionari, que entre els sentits de la paraula “gilyonim”, inclou el de “Evangelis”.

  Per a major suport de la presència del nom de Déu en els escrits originals del Nou Testament, el professor George Howard, de la Universitat de Geòrgia (USA), observa: “Quan la “Setanta” que l’església del Nou Testament utilitzava i citava, contenia el nom Diví en caràcters hebreus, els escriptors del Nou Testament incloïen sens dubte el Tetragrama en les seves cites”, Biblical Archeology Review, Març 1978, pàgina 14. A més hi ha altres proves indirectes de què Jesús i els seus apòstols empraven lliurement el nom de Déu. Per exemple, l’acusació que després de la seva mort li feien els hebreus, que executava miracles “només perquè s’havia apoderat del nom secret de Déu”. The Book of Jewish Knowledge.

 

11    Ara bé ¿Quina és la correcta pronunciació del Tetragrama? Fins a l’Edat Mitjana, el text de les Escriptures hebrees anomenat ketib va romandre sense vocals, i sempre que en ell apareixia el Tetragrama, es llegia Adonai o Elohim.

El fet de que el nom de Déu no fos dit ni llegit, va originar l’oblit de la seva pronunciació, i va originar diverses interpretacions del mode en què havia de ser llegit. Entre els segles XI i XII, els masoretes o soferim van afegir vocals al text ketib, que llavors va prendre el nom de text masorético. Ells van intercalar en el Tetragrama les vocals de Adonai i d'Elohim per suggerir l’elecció de la paraula substitutiva, d’acord amb la regla anomenada “keré”, que significa: “està escrit així… però llegiré així…” És a dir: “si trobes “a”, llegiràs Adonai i si trobes “e”, llegiràs Elohim”.

 

  Això va donar lloc a què amb el temps, es difonguessin lectures errònies, com la de Jehovà o Yehovah, de gran divulgació. Fa ja prou anys es va establir que la lectura havia de ser Yahweh (Yahué), basant-se en la pronunciació Ἰάω, que Teodoreto va atribuir als samaritans. (Theodoreti Cyrensis Quaestiones in Octateuchum, Madrid, 1979, pàgina 112) No obstant això i per causa de la seva sistemàtica omissió, el nom amb què el Creador es va identificar i es va donar a conèixer al seu poble, ha estat substituït en la majoria de les versions de l’escriptura pels títols de Senyor i Déu, seguint així la tradició dels copistes hebreus. Però de fet, tota l’evidència verificable confirma inqüestionablement que la pronunciació correcta de Tetragrama és Yahúh.

 

12    Retornem al moment del seu origen, és a dir, al moment en què des de l’esbarzer ardent i per mitjà d’un àngel, Déu s’identifica com el Déu d'Abraham. (Èxode 3:6) Moisés, que havia de ser enviat a Egipte, un país amb multitud de déus i de deesses, pensava que si declara als fills de Israel: “El Déu dels vostres pares m’ha enviat a vosaltres”, ells voldrien saber com havien d’anomenar-li, per això pregunta: “Si ells diuen: « ¿Quin és el seu nom?» ¿Què els respondré?” (Èxode 3:13) Llavors Déu, per a diferenciar-se de la multitud de déus falsos, de déus que no tenen en si la vida, contesta: “‘ehyeh ‘Aser ‘ehyeh”, unes paraules que signifiquen: “Jo sóc el que és”, o “Jo sóc aquell que existeix”.

  Amb això, Déu es refereix a si mateix com aquell que per sempre viu i per sempre és. I diu després a Moisés: “Diràs als fills de Israel «Jo Sóc (ehyeh), m’ha enviat a vosaltres»”. Per aquesta raó Moisés i el poble de Israel el van anomenar Yahúh (Ell és), un terme procedent de la tercera persona singular del verb ser: (yahuhé), que perd la e final al convertir-se en nom propi.

  En la nostra llengua els verbs es denominen en el mode infinitiu, és a dir: ser, creure, veure etc. m’entres que en la llengua hebrea es denominen en tercera persona, és a dir; és, creu, veu, etc. Així, el nom de Yahúh que prové de yahuhe, denominació del verb ser, inclou l’arrel gramatical i tot l’abast del verb ser. L’apòstol Joan que coneixia el sentit de totes aquestes coses, transcriu el seu significat el grec amb aquestes paraules: “ο ων και ο ην και ο ερχομενος”, o sigui, “El que és, el que era i el que ve”. (Apocalipsi 1:4)

 

13    Encara que a través de l’escriptura hebrea no sil·làbica, reconstruir la correcta pronunciació del Tetragrama hagués estat difícil, tenim la possibilitat de fer-ho per mitjà de l’escriptura cuneïforme amb caràcters sil·làbics, que la investigació arqueològica en la zona Assiriobabilònica posa a la nostra disposició, al facilitar-nos unes quantes pastilles que registren noms hebreus que inclouen el Tetragrama, com per exemple: Yirmeyahú o Jeremies, Yahúkin o Joaquim, i molts altres.

  He aquí alguns exemples de com es pronuncia el nom de Déu: