L’esperança de
la resurrecció
1 Quasi tota la
gent ha experimentat dolor per la mort d’una persona estimada, per que des de
el principi de mon, en tots els llocs de la terra es repeteixen els inevitables
acomiadaments. Però malgrat de que els homes saben que han de morir, es
resisteixen a l’idea d’un irreversible no ser, i amb el temps han desenvolupat
diverses teories orientades a proporcionar-li l’esperança d’una continuïtat, i
d’un retrobament amb aquells que s’estimen. Aquestes creences que van des de la
possibilitat d’una reencarnació, a la de la supervivència d’un anima individual
o col·lectiva indestructible, han estat absorbides per quasi totes les cultures
de la terra, i en totes les parts existeixen rituals destinats, com es creu, a
posa contents als esperits dels morts, o a guiar-los fins la seva morada final.
Segons les Escriptures, el concepte de la continuïtat de la vida desprès de la
mort es realment antiga, ja que va ser suggerida al home en Edèn, quan en
contrast amb les paraules de Deu, la serp va afirmà: “... De cap manera
morireu. I Seu sap molt be que el dia que lo mengeu se os obriran als ulls, i
sereu com Deu ...” (Gènesis 3:4..5)
2 Altres persona
no obstant, pensen que la mort simplement significa la fi de la vida, i
concedeixen sense voler, amb la descripció que de la mort es fan a les
Escriptures. En el llibre de Job esta escrit: “ L’humà nascut de dona
es escàs en dies però vessant de sofriment; lo mateix que un brot, s’obre i es
seca; com una ombra, passa sense aturar-se ...” (Job 14:1..4) “... el seu ser,
s’apropa a la fosa i la seva vida als exterminadors (els cucs) ...” (Job 33:22)
En los Salms llegim: “ No poseu la vostra confiança en els poderosos, els fills
del home, ja que en l’home no hi ha salvació; en els dia que expira torna al
terra, i en aquell dia moren als seus pensaments”. (Salms 146:3..4)
També el Rei Salomó va escriure: “ Qualsevol cosa que desitgis fer, fes-la amb
tota la teva energia, per que no existeixen obres, ni raons, ni ciència, ni
saberuda, en el sheol ha on vas”, (Eclesiastès 9:10) “... un gos viu te mes
valor que un lleó mort, per que els vius saben que han de morir, m’entres que
als morts no saben res, ni reben recompensa alguna; la seva memòria s’ha
perdut, i també el seu amor, el seu odio i la seva energia. I han deixat per
sempre la seva part en tot lo que es fa sota el sol”. (Eclesiastès 9:4..5)
3 Aquestes
paraules de Salomó estan en harmonia amb la resta de les Escriptures, i per
consegüent amb les de aquesta advertència de Deu al home: “ Pots menja de
tots els fruits dels arbres de jardí amb sencera llibertat, però del fruit del
arbre del coneixement de be i del mal, no mengis, per que des de el dia que el
mengis, aniràs morint (envegen) i moriràs”.(Gènesis 2:16..17) I quan l’home
va desestimar l’avís, Deu li va recordar la conseqüència final de la seva
transgressió amb aquestes paraules: “... menjaràs el pa amb la suor de la teva front
fins que tornis a la terra de on vas ser agafat, per que ets terra i tornaràs a
la terra”. (Gènesis 3:19) L’home havia pers per ell i per la seva
descendència, la vida sense mort que com als àngels Deu l’havia atorgat, i
gradualment va anar envellint fins morir i tornar al terra. No troben en les
paraules de Deu, indicis que ens facin sospitar una existència immortal en
l’home; demostren per el contrari, que a partir d’aquell dia el seu únic destí
era el de tornar al terra.
4 No obstant, la
descendència de Adam, o sigui “... la humanitat sencera ... no va ser sotmesa a
la futilitat per la seva pròpia voluntat, si no per la culpa d’aquell que va
transgredir, i pot mantenir l’esperança de ser emancipada de l’esclavitud a la
corrupció, per poder participar en la gloriosa llibertat dels fills de Deu”. (Romans
8:19..21) Així dons, encara que la major part de la humanitat ha desconegut
al Deu veritable i s’ha forjat Deus i mediadors segons al seu criteri i mida,
el Creador no l’ha abandonat a la mort i s’ha estimat des de el principi
proporcionar als homes una esperança a traves de les declaracions dels
profetes. Molts segles avanç del naixement de Jesús, Isaíes havia declarat que
Deu “eliminarà
la mort per sempre, i el Senyor ETERN eixugarà les llàgrimes de tot rostre ...” (Isaíes 25:8)
I confirmant les seves paraules, Jesús va dir als deixebles: “ No os estranyeu
d’això: arribarà l’hora de que tots els que estan en els sepulcres (tots els que
han mort) escoltaran la seva veu (la del fill del home) i sortiran. Els que hagin
fet coses bones, a una resurrecció de vida, i els que hagin fet coses dolentes,
a una resurrecció de condemna”. (Joan 5:28..29) I també: “... aquesta es
la voluntat del meu Pare: Que tot el que vegi al Fill i cregui en ell, tingui
vida eterna, i que jo al ressusciti l’últim Dia”. (Joan 6:39..40)
Es per tant cert que si be tornem al terra i allí terminen els nostres
pensaments, podem alimentar l’esperança de recuperar la vida perdurable; una
esperança promesa per Deu a traves del seus profetes, i confirmada per Jesús
mitjançant la bona nova; una esperança digna de confiança per estar fonamentada
en les promeses del Deu “que no pot mentir”. (Titus 1:2)
5 En els dies del
ministeri de Jesús, predominaven en Israel dos grans sectes Jueves; la dels
Saduceus, integrada per sacerdots, i la dels Fariseus, que reunien als escribes
i als mestres de la llei. Els saduceus no creien en la resurrecció, mentre que
als fariseus si creien en ella, encara que influenciats per l’hel·lenisme,
anul·laven la seva transcendència al admetre una existència conscient darrera
la mort, sense pensar que qui esta viu no necessita ser ressuscitat. Per un
altra banda, Crist i els seus deixebles s’adherien a les Escriptures i
comparaven la mort amb un profund son, creient fermament en la promesa de
resurrecció que es troba en les Escriptures canòniques hebrees. Per aquest
motiu, desprès de ser detingut per als jueus i presentat davant del governador
romà Fèlix, Pau, va declarà: “... et confesso que respecte a la Via que ells (els
jueus) anomenen heretgia, jo serveixo al Deu dels meus pares, creient en
totes les coses que estan escrites en la Llei i en els Profetes; i tinc en Deu la mateixa esperança que tenen aquests (els fariseus) de que haurà una
resurrecció, tant de justs com de injustos”. (Fets 24:14..15)
No obstant es un fet que el concepte de la resurrecció resultava una font de
conflictes entre els jueus; per aquest motiu, quan Pau va comparèixer davant
del sanedrín (el tribunal jueu) per ser interrogat, va dir: “ Barons,
germans, jo, un fariseu fill de fariseus, soc jutjat per causa de l’esperança
en la resurrecció dels morts”: (Fets 23:6) i amb això, als que havien
nat a declara en contra seva, es van enganxa en una encesa disputa.
6 Aquestes
polèmiques entre jueus afectaven també en certa manera als deixebles de Crist
procedents del judaisme, y per drecera incipients desvius, l’apòstol Pau va
escriure: “ Ara be, si es predica que Crist ha estat ressuscitat d’entre els
morts ¿Com es que alguns de vosaltres dieu que no ni ha resurrecció dels morts?
Ja que si la resurrecció dels morts no existeix ¡Tampoc ha estat ressuscitat
Crist! I si Crist no ha estat ressuscitat, la nostra predicació i la nostra fe
no tenen sentit. Es mes, si fos veritat que la resurrecció dels morts no
existeix, al declara que Deu ha ressuscitat a Crist se ens pot considera fals
testimonis de Deu, ja que si els mort no han de ressuscitar, Crist tampoc ha
ressuscitat, i si ell no ha ressuscitat, la vostra fe es inútil, esteu encara
immersors en els vostres pecats, i aquells que han mort en unió amb Crist estan
perduts. Si hem posat la nostre esperança en Crist solament per aquesta vida,
som mes dignes de llàstima que qualsevol”. (1Corintis 15:12..19)
El retorn de
Jesús i la primera resurrecció
7 En certa ocasió
en que Jesús parlava amb els deixebles del seu futur retorn com a rei, els va
explica que els que fossin hereus de la terra serien també jutjats en base a la
atenció dispensada als seus germans menors, per que ell els diria: “... he tingut
gana i meu donat de menjar, he estat un foraster i meu allotjat, despullat, i
meu vestit, malalt, i meu visitat, empresonat, i meu vingut a veure. Llavors
els justs respondran: Senyor ¿Quan t’hem vist afamat i t’hem donat de menjar o
assedegat i t’hem donat per beure? ¿Quan t’hem vist foraster i t’hem allotjat,
o despullat i t’hem vestit? ¿I quan t’hem vist malalt o empresonat i hem nat a
visitar-te? I en resposta el rei els dirà: De veritat os dic que cada vegada
que heu fet aquestes coses a un sol d’aquest germans meus mes petits, me l’heu
fet a mi ...” (Mateu 25:31..40)
8 Encara que en
general predomina l’idea de que aquells germans mes petits de Jesús son els
pobres i els desheretats de la terra, les Escriptures mostren clarament que ell
es referia a un numero determinat de persones, que Deu “... ha cridat segons el
seu propòsit” i “... que des de el principi ha reconegut i ha designat per ser
modelats a semblança del seu Fill, per que ell sigui el primogènit de molts
germans”. (Romans 8:28..29) I pensat en aquest germans seus, al
apropar-se el moment de la seva partença Jesús va dirigir al seu Pare aquesta
oració: “Pare, l’hora ha arribat; glorifica al teu fill, per que el teu
fill et doni glòria... Jo he manifestat el teu nom als que tu has agafat del
mon per a mi. Eren teus i tu me els has donat; ells han guardat la teva
paraula, i ara saben que tot lo que m’has donat prové de tu. Els he donat les
paraules que em vas donar, i ells las han rebut i saben que es cert que jo he
marxat del teu costat, o sigui que exerceixen fe en que tu m’has enviat. Y jo
intercedeixo per ells; no intercedeixo per al mon si no pels que tu m’has donat
i que son teus, ja que tot lo que es meu es teu, i tot lo que es teu es meu. Jo
he estat glorificat en ells, però ara ja no estaré en el mon, i m’entres jo
vaig al teu costat, ells es queden en el mon. Pare sant, per al teu nom que tu
m’has donat, protegeix-los, per que ells siguin un com lo som nosaltres... no
intercedeixo davant teu per que els treguis del mon, només per que els
protegeixis del maligne. Ells no son part del mon, igual que jo no soc part del
mon, santificats dons amb la veritat; la veritat es la teva paraula. Encara que
no només intercedeixo per aquest, també per tots aquells que exerciran fe en mi
per mitjan les seves paraules, per que siguin un tots ells; i de la mateixa
manera que tu, Pare, amb mi i jo amb tu, que també ells siguin uns amb
nosaltres. Així el mon exercirà fe en que tu m’has enviat”. (Joan 17:1..21)
9 Jesús havia dit
a aquest germans seus: “... us heu de fer bosses que no es desgastin: un tresor en
els cels que mai falla, en un lloc al que cap lladro s’apropa, ni la arna
consumeix; per que allà on estigui el vostre tresor estarà també el vostre cor.
Romandreu amb el cos cenyit i les llampares enceses, com els que esperen per
obrir al seu patró quan crida al tornar de les seves bodes; per que feliços
aquells servidors que al tornar, el patró troba esperant-los; os dic en
veritat, es cenyirà, els farà seure a taula, i el mateix els servirà” . I animant-los a
esperar amb fe i amb paciència el seu retorn, va dir: “... i si al arribar en
la segona o la tercera vigília els trobes així, sortosos aquells servidors ...
penseu que si l’amo de la casa sàpigues en que moment ha d’arribar el lladre,
no permetria que entres; així que també vosaltres romandreu preparats, per que
en l’hora que menys penseu arriba el Fill del Home”. (Lluc 12:32..40)
10 Desprès de sopar
amb ells per últim cop, els va prometre: “...vosaltres sou els que heu restat amb
mi durant les meves proves, i jo preparo per vosaltres lo que el meu Pare ha
preparat per mi; un regne; per que mengeu i beveu en la meva taula, i os segueu
sobre trons al meu al meu regne, per jutjar a les dotze tribus de Israel” (Lluc
22:28..30) Per això Pau escrivia als deixebles “... vosaltres os heu
apropat al Mont Sión, a la ciutat del Deu vivent que es la Jerusalem celest, a la sencera assemblea de miríades d’àngels, a la congregació dels
primogènits inscrita en els cels”. (Hebreus 12:22..23) En Israel, Deu
havia separat a unes de les tribus, la de Lleví, y va declara Moisès: “... els levites
son meus, per que meu es tot primogènit”. (Números 3:11..13) Ells, que no
van participar en la distribució de la terra repartida entre les altres tribus,
per que es dedicaven al sacerdoci i a la cura física i espiritual del poble,
van figurar a la congregació dels primogènits inscrita als cels.
11 Parlant de la
resurrecció d’aquest primogènits, Pau va escriure “... el primer Adam va
ser fet anima vivent, i l’últim Adam un anima donant de vida ... Per això, tal
com va ser el terrestre, seran els terrestres i tal com es al celest, seran
també els celests”. I referint-se a si mateix i als altres membres del cos de
Crist, diu: “ Nosaltres que hem portat la imatge del terres, portarem també la
imatge del celest”. (1Corintis 15:45..49)
12 Ara be, els que
portaran la imatge del celest son aquells que Deu ha designat per ser modelats
a semblança del seu Fill; per aquesta raó, durant la seva vida a la terra han
de deixar-se modelar per ell, i revestir una personalitat nova, que si be
reflexa la seva singularitat, estigui profundament unida en les seves motivacions
i objectius a la de Crist, que es el cap del cos(o equip) constituït per els
seus germans. Però diu l’escriptura que els germans de Crist no han estat
elegits per la seva intel·ligència, o per les seves dots, o saberuda o a les
seves habilitats, per que: “... Deu ha elegit les coses que per el mon no
conten ni tenen valor, per reduir al res les considerades valuoses. D’aquesta
manera ningú pot jactar-se davant seu, per que es el qui os ha unit a Crist,
que per obra de Deu, es per nosaltres saberuda, justificació, santificació i
redempció”. (1Corintis 1:28..30)
13 Jesús havia dit
als seus deixebles: “No tingueu por petit ramat, per que la voluntat del vostre
Pare es donar-vos el regne ...” (Lluc 12:32) I Joan, que va contemplà
nen visió la resurrecció d’aquest petit remat de Crist, escriu: “... vaig veure
asseguts sobre els seus trons als que havien rebut l’encàrrec de jutjar; vi als
que van ser decapitats per donar testimoni de Jesús i per causa de la paraula
de Deu ... Havien tornat a la vida per regnar amb Crist durant mil anys.
Aquesta es la primera resurrecció, per que la resta dels morts no torna a la
vida fins que no transcorrin mil anys. Feliços i sants son els que obtenen la
primera resurrecció, per que sobre ells no te poder la segona mort; (la mort
definitiva, la que no prové de la imperfecció heretada de Adam, si no de la
transgressió voluntària) ells seran sacerdots de Deu, i regnaran els mil
anys junt a Crist”. (Apocalipsis 20:4..6) En harmonia amb això Pau
explica: “Crist a ressuscitat d’entre els morts com primícia dels que dormen
en la mort, per que si la mort va arriba per mitjança d’un home, també la
resurrecció arriba per mitjança d’un home, per que de la mateixa manera que
tots moren per la culpa de Adam, tornin tots a la vida per mitjança de Crist,
però cada un d’acord amb l’ordre establert: Crist com primícia, mes tard, quan
el torni, aquells que pertanyen al Crist, i desprès, tots els demés. (1Corintis
15:20..23) Així Pau declara que la resurrecció dels morts comença amb
Crist; que els que formen amb ell un cos seran despertats al seu retorn; i que
en el moment establert per Deu, quan la terra hagi estat transformada d’acord
amb la seva voluntat, els justs ressuscitaran per viure en ella una vida
perdurable.
La resurrecció
dels justs
14 El
desenvolupament dels pactes de Deu culmina dons amb la resurrecció dels justs,
que es beneficiaran del govern de Crist en la nova terra, “ ... la futura terra
habitada de la que nosaltres parlem”. (Hebreus 2:5) No obstant, abans de que
els homes justs de la antiguitat i molts altres puguin arribar a las promeses
de Deu, els nous cels constituïts per el govern del Crist, han de quedar
establerts sobre la terra. Quan l’apòstol Pau rememora la fe i la confiança en
Deu que tants homes van demostra, conclou dient: “Tots ells van rebre la
confirmació de la seva fe, però no podien arriba a el compliment de les
promeses fins que nosaltres obtinguéssim aquella d’una naturalesa superior, que
des de el principi ens havia estat establerta per Deu”. (Hebreus 11:39..40)
Solament llavors “... els justs heretaran la terra, i viuran per sempre en ella”, (Salms
37:29) com va declara el Rei David, i com Jesús va prometre als seus
seguidors dient: “Feliços son els de esperit plàcid, per que ells heretaran la
terra”. (Mateu 5:5) Una terra que ell havia ensenyat als seus
deixebles a demanar al Pare, dient: deveu orar així, “... vingui el teu regne
i que es faci la teva voluntat, com en els cels, també sobre la terra”. (Mateu 6:10)
15 Pau declara que,
de fet “... nosaltres no combatin contra carn i sang, si no contra els
governs, las autoritats i els governants còsmics d’aquestes tenebres, o sigui,
contra les forces espirituals malvades que habiten les regions celests”. (Efesios
6:12 ) Aquests son els cels que ara governen “... aquest malvat mon
present”, (Galatas 1:3..4 ) i per això diu l’Escriptura que Crist, “... desprès
d’haver destruït qualsevol govern, autoritat i poder, consignarà el regne al
Deu y Pare. No obstant ha de regnar fins que tots els enemics quedin sotmesos
sota els seus peus. L’últim dels enemics destruïts serà la mort, i totes les
coses quedaran sotmeses sota els seus peus. Però quan es diu ‘ li a sotmès
totes les coses’, es evident que s’exclou al que se las sotmès, de manera que
quan totes les coses quedin sotmeses a ell, el Fill mateix es sotmetrà a Aquell
que se las ha sotmès, per que Deu sigui tot per tots”. (1Corintis
15:25..28) D’aquesta manera es complirà la gloriosa esperança de la
humanitat, que va ser sotmesa des de un principi a la esclavitud del pecat i la
mort, i que des de llavors participarà plenament i per sempre de la llibertat
dels fills de Deu.
