Articuls


En el principi

 

1 En contrasta amb las narracions mitològiques, o amb la antiga especulació en cerca de gernacions espontanis evolutives, o com alguns raonaments derivats del Platonisme, que s’atribueixen l’origen de la vida a una essència creadora inassequible o indiferent, troben en el relat bíblic la ordenada relació d’una creació intencionada, que va ser configurada segons el pensament d’un Creador que sent amor per la seva obra. Els designis i propòsits de aquest creador per a la seva creació, van ser registrats per als profetes de Israel, i mes tard per als apòstols i deixebles de Jesús, amb la forma de episodis històrics i de textos profètics: Alguns poètics, i uns altres en forma de proverbis, testimonis, epístoles, o al·legories, que complementades, desvelen al seu progrés a traves del segles, i anuncien la seva magnifica culminació. L’ apòstol Pera ens ensenya la importància que per als seguidors de Jesús tenen aquest llibres, que constitueixen l’autentica base i l’única guia de la fe, escrivint: “... nosaltres no os hem donat a conèixer la presencia i las poderoses obres del nostre Senyor Jesús Cristo  per mitjans d’històries inventades, per que vam ser en persona testimonis oculars de la seva grandesa... Però disposem d’un testimoni encara mes segur en la paraula profètica, i fareu ve en prestar atenció, dons es com una llamparà que resplendeix en un lloc fosc fins que despunti el dia i resplendeix en els vostres cors la llum; no obstant , primer heu de saber que cap de las profecies de la escriptura prové d’una interpretació personal, perquè cap de las profecies va arriba mai per la voluntat del home, si no que els homes van parlar de part de Deu, impulsats per l’esperit sant”. (Pera 1:16..21)

  

2 El primer dels llibres que segons las paraules de Pera, configuren les Escriptures inspirades per L’esperit de Deu, es el llibre del Gènesis o del principi. Es diu així perquè en els seus primers capítols breument descriu el del univers, el de l’atmosfera o el cel que permet la vida en el nostre planeta, el de las aigües i la terra ferma, el de la vegetació y els animals, i els dels humans. Aquest es un llibre que va ser freqüentment citat per Jesús, ja que  els seu relats es desvela el perquè de la exigència de redempció  per al home, i es fonamenta el missatge profètic de tota L’escriptura, al anunciar per primera vegada  la mediació d’un redemptor i el triomf de el propòsit de Deu. Moisès el va  inicia  amb la declaració de la creació del univers, i narra sintèticament la adequació del nostre planeta al sostén de la vida que lo habita, mentre repetidament manifesta que en un principi, Deu va trobar a tota la seva creació molt bona. (Gènesis 1:31) d’ acord amb el relat, el home i la dona van ser creats físicament sans i moralment justs, torbant-se estretament units al seu Creador, i capacitats per perdre  decisions en el exercici responsable de la llibertat i la autoritat que Deu els havia atorgat quan va dir: “Farem al home a la nostra imatge (la imatge moral) que sigui semblant a nosaltres i tingui autoritat damunt dels peixos del mar, els ocells del cels, i tot animal de la terra...” (Gènesis 1:26)

 

3 Desprès descriu un jardí que el Creador havia fet créixer, un lloc on abundaven tots el fruits que el home necessitava  per al seu aliment; y explica que el Creador “... va agafar al home i al va portar al jardí de Edèn per que al cultives i el cures...” (Gènesis 1:26)

Llavors aquell jardí de Deu es va convertir en la morada del home, però no en la seva propietat. Amb això Deu va proposar un arquetip de lo que la propietat representa, per que del seu respecte dependria la convivència apaivagable entre una societat humana que previsiblement augmentaria, tal com ell mateix havia disposat quan va dir: “Ser fecunds, multipliqueu  i ompliu  la terra” (Gènesis 1:28) Però ames, l’home àuria de aprendre, comprendre i acceptar el fet de que romandre unit a el seu Creador per mitjans de la fidelitat als principis morals establerts per ell i congènits a tots als seus fills, resultava essencial per poder mantenir la vida; de manera que Deu li va dir: “Menja amb sencera llibertat dels fruits de qualsevol dels arbres del jardí, però no has de menjar del fruit de l’arbre del coneixement del be i del mal, per que  el dia que el mengis, aniràs morint (envegen) i moriràs”. (Gènesis 2:16..17)

 

4 Deu havia impost al home una única restricció; li concedia dons un ampli marxen de llibertat, i la possibilitat de demostrar-li  gratitud i confiança mitjançant la seva obediència. Reconeixen a Deu com única autoritat moral de l’univers, garantia  el desenvolupament duna societat asseguda en l’amor i la justícia, mentre gaudia de la possibilitat d’adquirir i  desenvolupar infinitats de coneixements i capacitats, durant una vida sense mort. Dons es evident que aquell coneixement del be i del mal no podia representar l’adquisició de saviesa, o de qualsevol altra cosa venturosa  al seu abast. Per aquest motiu, si analitzem la paraula hebrea yadhá traduïda en aquest passatge com connexament, veurem que habitualment  s’utilitza per definir una intima relació amb alguna cosa  o amb algú, de manera que dintre del context d’aquest relat, només es pot representar la intima relació d’un discerniment subjectiu, amb la noció de lo moralment dolent. La vindicació de aquesta facultat, expressaria la aspiració de l’home per establir personalment lo que es el bé i lo que es el mal, rebutgin la autoritat d’unes normes morals universals determinades pel Creador, i constituiria la seva ruptura amb l’únic ser generador de vida. Per aquest motiu Deu havia volgut advertir-li que un us il·legal de el seu lliure Albir el portaria a la mort.

 

5 En aquest relat apareix un personatge clau, que portant al home a la desobediència, va canvià el destí de la humanitat. Unes paraules que simbòlicament van dirigides per Deu al Rey  de Tiro, ens donen a conèixer la seva personalitat i posició: “Vas ser el segell d’una obra mestra, ple de saber,  perfecte en bellesa. Estaves en Edèn, en el jardí de Deu ... jo t’havia fet un Querubí protector ... i vas ser perfecte en la teva conducta des que   el dia de la teva creació fins que es va ubica en tu la injustícia, quan degut a les teves nombroses intrigues, et vas omplir de violència i vas errar ... el teu cor s’avia envanir per la teva bellesa i la teva saberuda s’havia corromput per el teu esplendor ...” Per tant li diu : “... ja no viuràs per sempre”. (Ezequiel 28:12..19) En una ocasió, referint-se a aquest mateix querubí, Jesús va dir: “... va ser homicida en el principi i no es va mantenir en la veritat perquè en ell no habita la veritat; quan parla la mentida parla lo que porta dintre, perquè es mentider i es el pare de la mentida”. (Juan 8:44) I Juan l’identifica com “... l’antiga serp, l’anomena’t Diable i Satanàs, que esta enganyant a la humanitat  sencera”, (Apocalipsi 12:9) ja que en el seu afany per impugnar la legitimitat del límits del lliure albir atorgats per el  Creador als seus fills, ell, que es trobava  en Edèn, en el jardí de Deu, va preguntar a la dona: “¿com es que l’Etern os a dit: no mengeu de cap dels arbres del jardí? I quan ella va respondre: Podem menjar els fruits de tots els arbres del jardí però del fruit del arbre que esta al mig del jardí, L’etern ha dit: no lo mengeu ni lo toqueu, perquè moriríeu...” Llavors ell, desmentin les paraules de Deu, va afirma categòricament: “De cap manera morireu, Deu sap molt be que el dia que lo mengeu s’obriran els vostres ulls i sereu com Deu, perquè coneixereu el be i el mal ...” (Gènesis 3:1..5) Amb aquest primer engany, el pare de la mentida va involucra als humans en la seva vindicació; si be L’ apòstol Pau afirma al mencionar aquest episodi: “... la serp va seduí a Eva amb els seus ardits...” (2Corintis 11:3) però “...Adam na va ser enganyat...” (1Timoteu 2:14..15) i malgrat això, es va unir a la traïció. La ruptura de l’home amb el seu creador va ser immediata; diu l’escriptura que: “... se’ls van obrir els ulls i es van amagar de la vista del Etern Deu entre els arbres del jardí...” (Gènesis 3:7..8) Per primera vegada es van sentir nus i estranys en el jardí que havia estat la seva llar, i del que van ser allunyats per que visquessin d’acord amb la seva decisió.

 

6 El resultat pot resumir-se en les paraules que Deu va dirigir llavors a Adam: “Amb la suor del teu rostre menjaràs el pa fins que tornis al terra del que vas ser agafat, perquè terra ets i tornaràs a la terra”. (Gènesis 3:19) I l’apòstol pau, referint-se a lo que aquest fets  van representar per la humanitat, escriu: “Igual que per causa del primer home el pecat va entra al mon, per causa del pecat, la mort es va entendre a tots els homes, perquè tots van heretar el pecat.” (Romans 5:12)

 

7 En la seva visió de la instauració del Regne de Deu, Juan va veure a aquesta simbòlica serp sota la forma “... d’un gran drac vermell com el foc”, que havia arrossegat darrera seu “... a un terç de les estels (o àngels) del cel”. (Apocalipsi 12:3..4) Perquè Satanàs no només va implica en les seves intrigues als primers fills terrenals de Deu, també a molts dels seus fills angèlics, que es van unir a ell en una impugnació presumptament legal dels límits de la llibertat dels sers creats, que només es podia resoldre amb el temps. I segons les Escriptures, va intentar també atreure a Jesús, ja que sabent que Deu li havia designat per regnar sobre la humanitat quan, resolt el desafiament, es restableixes el promès regne de Deu en la terra, li va  brinda  immediatament el poder i la glòria de tots els regnes del mon, i fonamentant el seu oferiment en el dret que li atorgava l’encàrrec rebut en el principi li va dir: “... a mi em va ser lliurada i jo la dono a qui vull” (Lluc 4:5..6) Pot doncs dir-se que com Juan va escriure, “...el mon sencer jeu baix el poder del Maligne...” (1Joan 5:19) I per aquesta raó Pau diu: “... de fet, nosaltres no combatin contra carn i sang, si no contra els governs, les autoritats i els governants còsmics d’aquestes tenebres, o sigui contra les forces espirituals malvades que habiten les regions celests”. (Efesis 6:12 )

 

8 La humanitat ha experimentat des del seu inici moltes formes de govern, i ha dictat infinitat de lleis per sostenir una noció moral pròpia del be i del mal, però els homes mai han gaudit de justícia i de pau perdurables. Llegim en les escriptures, que un rei savi, el rei Salomon, comprenen la incapacitat dels homes per governar-se a si mateixos amb rectitud i la justícia que generen la pau, va escriure: “He vist tot, i he posat el meu cor en tot el que s’obra sota el sol, en el temps en que el home governa sobre els homes pel seu mal”. (Eclesiastès 8:9) I es que de fet, Deu ha concedit un ampli període de temps a qui van desafiar la seva sobirania, per que els fruits obtinguts a traves de la seva gestió quedin públicament exposats, responen irrebatiblement per si mateixos. I mentrestant, ja que la humanitat “... no va ser sotmesa a la futilitat per voluntat pròpia si no per la culpa d’aquell que va transgredir”, encara “...manté l’esperança d’arribar a ser emancipada de la esclavitud a la corrupció (la mort), per poder participar en la gloriosa llibertat dels fills de Deu”. (Romans 8:20..21) De manera que quan arribi el temps per ell determinat, la afavorirà mitjançant la administració del Crist, i en aquell dia Deu estarà “...amb la humanitat i romandran amb ella perquè serà el seu poble, i Deu mateix intervindrà al seu favor; eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls, i ja no haurà mort, ni dol, ni plors, ni mal...” (Apocalipsi 21:3..5)

 

9 No obstant, abans de que la humanitat puges arribar a ser el poble de deu, devia  ser reconciliada amb ell sent redimida del pecat, perquè com diu Pau: “el salari per el pecat es la mort...”, (Romans 6:23) i degut al pecat heretat, “el humà nascut de dona es escàs en dies i pròdig en sofriments; lo mateix que un brot s’obre i es seca, passa sense aturar-se, com una ombra...”, (Job 14:1..4) “...es va acostant a la fossa, i la seva vida als exterminadors (els cucs)”. (Job 33:22) Els homes neixen dons per morir, i no poden per si mateixos canvia aquest destí; per aquest motiu, sota el punt de vista diví, estan com morts. En harmonia amb aquestes coses, quan un dels deixebles de Jesús va respondre a la seva crida dient-li: “Senyor, permeteu-me que vagi primer a donar sepultura al meu pare”, ell va contestar: “! Tu segueix-me! i deixa que els morts enterrin als seus morts”. (Mateu 8:21..22) En el llibre dels Salms llegim: “Cap home pot rescatar al seu germà o pagar a Deu el preu del seu  propi rescat, perquè es tan alt el preu de la vida, que mai ho arribarem per seguir vivint sense veure mai el sepulcre”, (Salm 49:7..9) i no obstant, l’Escriptura diu en un altre lloc: “...si es trobes a un àngel favorable, a només un sols entre els milers, que fent de mediador dones suport a la seva justificació, a un que mostrant-li compassió, digues: ’! Jo  he trobat un rescat per ell, redimeix-lo de baixar a la fossa!’ La seva carn es tornaria mes ufanosa que en el seu vigor i tornaria als dies de joventut. Suplicaria a Deu, i ell l’escoltaria i amb alegria li mostraria el seu rostre, ja que llavors el home seria restituït a la rectitud...” (Job 33:23..26)

 

10 Així dons, encara que cap dels descendents de Adam podia per si mateix recuperar la condició per ell perduda, Deu no havia deixat a la humanitat sense esperança, i en el moment establert “... va manifestar l’amor que sent per nosaltres, enviant al mon al seu Fill Unigènit, perquè per mitjà del pugessin obtenir la vida. Doncs nosaltres no hem estimat a Deu, ha estat Deu que ens a estimat i ens ha demostrat el seu amor al enviar al seu Fill com sacrifici expiatori dels nostres pecats.” (1Joan 4:9..10) Ara bé, per portar a terme una redempció que posés a l’abast del home la rectitud i la vida perdurable perduda, Deu va elegir entre tots els seus fills fidels, al seu primogènit, que renunciant a la seva vida als cels i a “... la glòria que tenia abans de que el mon fos” (Joan 17:5) va acceptar néixer com humà. L’apòstol Pau descriu l’actitud que va demostra davant la mediació del seu Pare li encomanava, dient: “Crist diu (al Pare) ‘no t’has complagut en sacrificis ni ofrenes’ (les que s’oferien segons la llei.) però me has format un corp. No has aprovat holocausts ni sacrificis per el pecat, i llavor he dit: Mira, vaig jo, com se ha escrit de mi al rotllo del llibre, per fer !Oh al meu Deu! tu voluntat’”. (Hebreus 10:5..7) Llavors L’ETERN va envià al seu àngel Gabriel, per que anuncies a Maria, una verge jueva descendent de rei David de Jerusalem, que Deu la havia elegit per portar al Messies al mon, i ella, donant al seu consentiment a aquesta disposició, va contestar: “Heus aquí l’esclava del Senyor, faci’s en mi segons la teva paraula”.(Lluc 1:38) Així que el Creador de la vida va transferí la vida del seu primogènit al se de Maria, i ella va donar a llum a un nen que per indicació del àngel, va ser anomenat Yahushua, que vol dir Yahúh salva. Per aquesta raó, en harmonia amb el seu origen, Jesús podia verament dir als que li escoltaven: “Abans de que Abram fos, jo era”. (Joan 8:58)

 

11 Pau va escriure: “Deu va enviar al seu fill, que va néixer de una dona, i sota la Llei...” (Gàlates 4:4) Per això el Fill de Deu havia dit en una ocasió als seu deixebles: “No penseu que he vingut a destruir la Llei o els Profetes; jo no he vingut a destruir si no a complir, perquè de veritat os dic que fins que els cels i la terra hagin passat, ni tan sols una i o una titlla de la Llei quedaran sense efecte...” (Mateu 5:17..18) Així dons, Crist va obeir l’esperit i la lletra de la Llei fins al mes petit detall, complint amb totes las disposicions que per la redempció duna condemna, la Llei establia. De fet, la Llei de Moisès declara que els que per les seves deutes caiguessin en la esclavitud, tenien legalment dret a ser redimits de l’esclavitud per als seus germans, o per els germans i parents del seu pare; (Levític 25:47..48) i especificava que la compensació oferta com redempció o rescat, devia ser equivalent en tot al valor del deute. (Deuteronomi 19:21) Jesús, fill de Deu, va ser el mitigador adequat a lo que la Llei establia; perquè pot dir-se que per tenir el mateix pare, era germà de Adam. (Lluc 3:22,38) I ja que no havia heretat la mort, i durant la seva vida “...ni va comes pecat, ni va haver en les seves paraules engany...” (1Pera 2:22) resulto se l’únic humà que podia gaudir d’una vida perdurable; una vida que equivalia en to a la que Adam va perdre; una vida que ell va oferir per redimir la de la humanitat. L’apòstol Pau escriu: “Verament, que gran i misericordiós es aquest secret sagrat, que es va manifestar a traves d’un corp. que va satisfer els requisits de la Llei, es va presentar als àngels en esperit, va ser anunciat a les nacions per donar-se a conèixer al mon, i va ser ascendit a la glòria”. (1Timoteu 3:16) I diu en un altre lloc: “Esta escrit que el primer Adam va ser fet anima vivent, i l’últim Adam un esperit que dona vida”. (1Corintis 15:45)

 

12 Desprès de ser ressuscitat, Crist “... entro una sola vegada i per sempre en el Sant tabernacle major i mes perfecte (els cels) que no havia estat construït per la ma del home, o sigui, que no pertany  aquesta creació, duent amb si, no la sang de mascles cabrits i de toros joves, (com segons la Llei, es feia al temple) si no amb la seva mateixa, per procurar-nos una redempció eterna”.(Hebreus 9:11..12) I desprès de “haver complert amb la purificació dels pecats mitjançant el sacrifici de expiació, s’ha assegut a la dreta de la Majestat divina en el mes alt dels cels, i ha adquirit una naturalesa tan superior a la dels àngels, quan mes gran es la seva responsabilitat en la posició que li ha estat atorgada...” (Hebreus 1:3..4) Ara, “...la fe en el poder redemptor de la seva sang, és la base per que Deu, en la seva  misericòrdia, atribuïa la justificació” o la rectitud al home. (Romans 3:25) Ja que si “... per una sola transgressió la condemna es va estendre a tots els homes, per un sols acte de justícia, la justificació que dona la vida s’estén a tots els homes; i si per la transgressió d’un sols home, molts han estat constituïts pecadors, per la obediència d’un sols home, també molts han estat justificats”. (Romans 5:18..19) de manera que “Si la mort va arriba per mitjà d’un home, la resurrecció també arriba per mitjà d’un home, para que de la mateixa manera que moren tots per la culpa de Adam, tornin tots a la vida per mitjà de Crist”. (1Corintis 15:21..22)

 

13 En el llibre del Gènesis trobem que des d’un principi Deu havia declarat el seu propòsit de redimir als descendents de Adam, donant-lo a entendre en Edèn amb aquestes llavors misterioses paraules: “...posaré enemistat entre tu i la dona, entre la teva descendència i la seva descendència. Ell aixafarà el teu cap i tu feriràs el seu taló”.(Gènesis 3:15) Aquesta revelació que pronosticava la intervenció del Creador a favor d’una futura humanitat, origina el procés de lo que les Escriptures denominen el sagrat secret de Deu, un “... secret sagrat que es troba amagat des de temps remots en les escriptures profètiques, i que ha estat ara desvelat” en la bona nova , “per disposició del Deu Etern, per donar-lo a conèixer a totes les nacions, y que es facin obedients a la fe”, (Romans 16:25..26) obtenint la vida perdurable que el rescat de Crist ha posat al nostre abast.