La congregació
de Deu
Una congregació única i unida
1 Jesús havia dit
als seus deixebles: “Jo soc la via, la veritat, i la vida, i ningú arriba al Pare
si no es per mitjança de mi”. (Joan14:6) De manera que quan en les
Escriptures es parla de la Congregació de Deu, s’ha d’entendre que comprenia a tots els batejats en el nom de Jesús; a tots els que, en paraules de
l’apòstol Pau, “...en totes parts confessen tenir fe en el nom de Jesús Crist,
Senyor nostre y seu ...” (1Corintis 1:2) Per això, durant el seu
ministeri Pau va visitar sense parar diferents comunitats, que si be allunyades
territorialment unes d’altres, constituïen una congregació única, per que tots
els deixebles participaven en la esperança d’una resurrecció a la vida
perdurable, i caminaven units en una mateixa fe, compartint una
mateixa ensenyança.
2 Aixi, desprès
de la mort de Jesús, les comunitats o congregacions sorgides en la Judea, en la Samària i en les altres nacions, van créixer sota la autoritat d’uns apòstols
que combatien qualsevol creença aliena a la fe, mantenien pura l’ensenyança, i
defensaven la unitat de la Congregació de Deu. En una ocasió, dirigint-se a alguns deixebles que pretenien polemitzar, Pau escriu: “... germans, en el nom
de nostre senyor Jesús Crist, os exhorto a que estigueu tots d’acord en lo
que parleu, perquè no hagi entre vosaltres divisions, i es restableixi la
unió de pensament i d’entendre les coses”. (1Corintis 1:10) I diu
en un altre de les seves cartes: “... ni ha nomes un sol cos i un sol
esperit, i heu estat cridats a una sola esperança, ja que nomes ni
ha un sols Senyor, una sola fe, un sols baptisme, i un sols
Deu que es el Pare de tots, que esta per damunt de tots, i que obra en
favor de tots i en tots”; (Efesis 4:4..6) per que: “... Deu ens ha adquirit
per a si, i ens ha generat espiritualment per mitjança de Jesús Crist, perquè
obrem d’acord amb lo que ha disposat per nosaltres”. (Efesis 2:10) També a
Timoteu, un fidel episcopi que de ciutat en ciutat assitia a les congregacions,
li diu: “... espero anar a tu lo mes aviat possible, però t’escric aquestes
coses perquè si me retardes, tu sàpigues com comportar-te dintre de la casa de
Deu, que es la Congregació del Deu vivent, columna i suport de la
veritat ...” (1Timoteu 3:14) I recomanava als deixebles: “Os envio a Timoteu, el
meu fill estimat i fidel en la congregació del SENYOR, i ell refrescarà en la
vostra memòria les ensenyances de Crist que jo os he transmeti’t, les
mateixes que jo ensenyo en totes les congregacions ...” (1Corintis 4:17)
3 Amb el fi de
sostenir la fe, Pau va viatjar incansablement d’una comunitat a altra, i quan
el viatge li resultava físicament impossible, enviava cartes per mitjança de
col·laboradors lleials com Timoteu, Apol·lo, Marc, Silvano, Tit, Epafrodito,
Tíquico, Febe i altres. Per això trobem en quasi totes elles, frases com: “De moment m’ha
semblat oportú enviar-vos a Epafrodito, el meu germà i company, tant en la
obra, com en els debats ... Os lo envio per que sent un gran desig de
tornar-vos a veure”. (Filipencs 2:25..26) O també: “Avisa a Marc i portal
amb tu, me es mol útil per al ministeri per que he enviat a Tíquico a Éfeso”. (2Timoteu
4:11..12) I: “Os recomano a la nostra germana Febe, que es diaconessa en la
congregació de Cencrea, rebeu-la en el nom del Senyor, com s’ha de fer amb els
sants, donant-li assistència en qualsevol cosa que pugui necessita, ja que
també ella ha assistit a molts incloent-me a mi”. (Romans 16:1..2) Amb
això, Pau es mantenia sempre al corrent de tots els esdeveniments entre
germans, i si be en general, dirigia les seves cartes a les comunitats que
necessitaven consell sobre temes o problemes puntuals, ni han en elles tantes
advertències, recordatoris, mandats, i ensenyaments útils a tots, que quan las
rebien els deixebles las copiaven i las passaven d’una comunitat a un altra
perquè tots poguessin llegir-les, tal com ell mateix recomanava als colosenses,
escrivint-les: “Quan se os hagi llegit aquesta carta, feu que també els sigui
llegida als de Laodicea, i vosaltres llegiu la que os arribi d’allà”. (Colossens
4:15..16)
L’estructura Jeràrquica en la Congregació
4 Crist havia
assegurat als seus apòstols: “De veritat os dic, que tot lo que vosaltres
lligueu sobre la terra, serà també lligat als cels, i tot lo que vosaltres
deslligueu sobre la terra, serà també deslligat als cels”. (Mateu 18:18) Aquestes
paraules expressen l’assoliment d’autoritat i de la responsabilitat que sobre
la congregació els havia atorgat, perquè la defenguessin dels atacs del mon, i
la mantinguessin moralment neta salvaguardant la puresa de la seva
ensenyança. Per aquesta raó Pau aconsella a Timoteu: “Per als fidels has de
mostrar-te un exemple en les paraules, en la manera de viure,
en l’amor, en la fe, i en la castedat. M’entres esperes la
meva arribada, dedicat a la lectura, a la exhortació, i a la ensenyança, sense
descuidar el privilegi que tens, i que per indicacions dels profetes, et va ser
conferit per als ancians mitjançant la imposició de las mans. Ocupat d’aquestes
coses, i dedicat a elles completament, perquè el teu progrés sigui
manifest davant de tots. Cuidat i cuida de la teva ensenyança; persevera en
aquestes coses, per que al fer-lo et salvaràs a tu mateix i als que te
escoltin”. (1Timoteu 4:12..16)
5 Amb el fi de
facilitar als membres de la congregació als seus diferents comeses, els
apòstols van disposar un ordre. Ells, com llegats de Crist, intervenien
amb la autoritat que el mateix Jesús els havia atorgat, però delegaven moltes
responsabilitats als presbiteris o ancians, que en funció dels dons del
esperit rebuts per mitjança d’ells, presidien i cuidaven de les comunitats en
els diversos llocs. Alguns presbiteris reunien les condicions necessàries per
desempenyorar l’encàrrec de episcopi, que comportava les funcions de
administrador i de mestre; m’entres que els diaques i les diaconesses
ministraven en la comunitat, ocupant-se de totes les tasques pertinents. Amb
respecte a aquestes coses, Pau escriu a Tit, un episcopi: “Te deixat en Creta
perquè posis en ordre les coses que queden per resoldre, i estableixis
d’acord amb les meves instruccions, presbiteris en cada ciutat ... Es
imprescindible que l’episcopi, com administrador de la casa de Deu,
sigui irreprensible ...” (Tit 1:5..8) I també a Timoteu: “Si algú desitja
arribar a ser episcopi, certament aspira a una activitat lloable, no
obstant es necessari que l’episcopi sigui irreprensible, marit duna
sola dona, amo de si mateix, savi, digne i hospitalari; a d’estar capacitat
per impartir l’ensenyança, i ser comprensiu i pacífic, sense inclinacions
embriagar-se, ni ser violent o garrepa. A de presidir adequadament la seva
pròpia família, i tenir fills obedients i respectuosos, per que ¿Com podria
cuidar de la Congregació de Deu, un que no sap com governar a la seva pròpia
família? Tampoc a de ser algú que s’hagi convertit recientment, perquè no es
torni arrogant i incorre en el mateix judici emès contra en Diable. Es a mes
necessari que tingui un bona reputació davant dels de fora, per no caure en el
descrèdit i es trobi en dificultats per causa dels calumniadors ...Els diaques
han de ser dignes i sincers... Primer han de ser provats en quant a la seva
actitud, i si estan capacitats, poden desempenyorar el seu ministeri. I
també les diaconesses han de ser dignes... i fidels en totes
les coses...” (1Tiomoteu 3:1..11)
6 Qualsevol dels
encàrrecs rebuts, representaven davant de Deu una gran responsabilitat, i ja
que es legitimaven mitjançant la imposició de mans, Pau advertia a Timoteu: “...Tu no imposis
les mans amb lleugeresa sobre ningú, no vagis a fer-te còmplice dels pecats
d’altres ¡Mantén-te pur!” (1Tomoteu 5:22) I suggerint als deixebles
l’actitud apropiada per amb qui exercien aquestes responsabilitats, escriu: “Germans, os
preguem que sentiu un profund respecte per aquells que es fatiguen entre
vosaltres, i que han estat constituïts per el Senyor per presidir i instruir,
tenir-los en gran consideració i afecte per causa del seu treball”.
(1Tessalonicencs 5:12..13) A mes recordava a tots: “Per l’encàrrec
que generosament m’ha estat atorgat, os exhorto a cada un de vosaltres,
a que no os tingueu en un concepte mes elevat del necessari. Considereu-vos amb
un criteri sensat, d’acord amb la mida de la fe que Deu os ha concedit a cada
un. Per que igual que en un mateix cos ni han molts membres i no tots tenen la
mateixa funció, nosaltres, que també som molts, ens pertanyem uns als altres formant
un sol cos (equip) junt amb Crist, i gracies al seu favor,
se ens han assignat diferents dons. Llavors, si son de profecia,
profetitzem en relació a la fe, i si son de servei, dediquem-nos a tals
ministeris: el que sigui mestre, a la ensenyança; el que exhorta,
a animar, i aquell que fa participar als altres, que lo faci
amb senzilles. El que presideix ha de treballar amb diligencia, i el
que distribueix l’ajuda, ha de fer-lo amb alegria...” (Romans 12:3..8)
“No
desitgeu honors per vosaltres mateixos, i no os considereu savis. Deixeu-vos
atreure per les coses humils, i no torneu a ningú mal per mal. Ser
afables, i si es possible, en lo que de vosaltres depengui, viviu en pau amb
tots” (Romans 12:16..18) Per que Crist: “... ha establert a
alguns com apòstols, a altres com profetes i a altres com pastors
i mestres, amb el fi de preparar als sants per l’obra del ministeri i per
la edificació del cos de Crist, de manera que cadascun, sabent-se fill adoptiu
de Deu, pugui arribar a l’ unitat en la fe i arribar a una madures que
estigui al nivell del Crist”. (Efesis 4:11..13) També l’apòstol pera va
transmetí als presbiteris les instruccions que ell mateix va rebre de Jesús,
escrivint-les: “Pastureu el ramat de Deu, però no com per obligació, si no de bon
grau, i no per la vostra pròpia avantatge, si no amb desvetllament.
D’aquesta manera, quan arribi el pastor principal, rebeureu la corona
imperible de la gloria. I vosaltres, joves, heu de ser submisos als presbiteris,
i heu de ser tots modestos al tractar uns amb altres, per que deu s’oposa als
que son altius però concedeix el seu favor als que son modestos”. (1Pere 5:2..5)
7 A mes, donant a
entendre que alguns dels deixebles eren considerats dignes d’intervenir amb
autoritat per solucionar de comú acord els assumptes que suscitaven discussions
entre el germans, Pau escriu: “Aquells ...que gaudeixen de major
consideració, no em van recomanar res, per que es van adonar de que a mi se
me havia confiat la bona nova per als incircumcisos, igual que a Pera per als
circumcisos, i que el mateix que li ha donat poders com apòstol dels
circumcisos a Pera, a mi m’ha donat poders com apòstol de las
nacions. Reconeixent l’encàrrec que me ha estat concedit, Santiago, (que no era
apòstol, si no un dels germans de Jesús) Cefas i Joan, que son els que tenen
autoritat, ens van donar la ma dreta a mi i a Bernabé, com una demostració de
que estaven d’acord en que nosaltres fóssim a les nacions, m’entres que ells,
als circumcisos”. (Gàlates2:6..9)
8 No obstant, ja
durant el seu ministeri, alguns deixebles recorrien a la autoritat del seu
encàrrec per governar sobre els seus germans. Per combatre aquesta tendència,
Pau, referint-se al govern de Crist, els escriu: “Vosaltres ...os
creieu rics i penseu d’estar regnant sense nosaltres i ¡Tan de bo haguéssiu
arribat a regnar! Ja que junt a vosaltres regnaríem també nosaltres”. (1Corintis
4:8) I exhorta a tots: “... avancem en una mateixa direcció germans, m’entres seguiu
el meu exemple i manteniu la mirada en aquells que caminen segons el model que
han rebut de nosaltres; per que os he dit moltes vegades, i os lo repeteixo ara
amb llàgrimes als ulls, que molts es comporten com enemics de Crist; i el seu
fi serà la destrucció, per que el seu deu es la aspiració de coses materials.
Quan es vanaglorien de això que hauria de avergonyir-los, solament tenen en
mira les coses terrenals; i no obstant, la nostra ciutadania esta als cels, des
de els que estem esperant a un salvador, al Senyor Jesús Crist, que
transformarà la humil condició del nostre cos, fent-lo semblant al seu cos
gloriós, en virtut del poder que te per regnar sobre totes les coses”. (Filipencs
3:16..21) Ja en el seu dia existia una subjacent propensió a transformar la
autoritat moral que l’ordre jeràrquic establert per els apòstols atorgava, en
un exercici de poder temporal, que amb el temps involucraria a les comunitats
en disputes partidistes i en violentes lluites internes, sempre en el nom de
Deu.
9 Jesús havia dit
al seus deixebles davant als jueus que li escoltaven: “...vosaltres no volíeu
ser anomenats Rabí; per que nomes un es el vostre Mestre, i vosaltres sou tots
germans ... el mes gran de entre vosaltres serà aquell que os serveixi,
per que el que s’exalci serà humiliat , i el que demostri humilitat , serà
exalçat ...” (Mateu 23:8..12) I en un altra ocasió, després de rentar als peus
als que anaven a compartir amb ell el seu últim sopar, el va parlar així: “¿Compreneu lo
que os he fet? Vosaltres m’anomeneu Mestre i Senyor, i dieu be, per que lo soc;
doncs si jo, el Senyor i Mestre, os he rentat als peus, també vosaltres os heu
de rentar els peus els uns als altres. Jo os he donat un exemple perquè
vosaltres feu com jo ... el que serveix no es major que el seu senyor, ni
es l’envia’t major que qui lo envia; sabent aquestes coses, feliços
vosaltres si les feu”. (Joan 13:12..17) Mes tard, quan durant el
sopar el deixebles es preguntaven qui d’ells seria considerat el major del seu regne,
Jesús els va reprendre dient: “Els reis de les nacions las governen, i els que
sobre d’elles exerceixen el poder es fan anomenar benefactors, però no ha de
ser així entre vosaltres; que el major se vosaltres sigui com el menor, i el
que governa com el que serveix, ja que ¿Qui es de fet major, el que seu a
taula o el que serveix? ¿A cas no es major el que esta assegut a taula? Però
jo estic entre vosaltres com el que serveix ...” (Lluc 22:25..27)
10 En els fets del
Apòstols, Lluc narra que quan Pau s’acomiada de la congregació de Mileto,
pensant que tornaria a veure’ls, els va dir: “...sabeu com me
comportat entre vosaltres des de el dia que vaig arribar al Àsia; i durant tot
aquet temps he servit al SENYOR amb tota humilitat ... i sabeu que mai me he
quitat a lo que fos necessari per parlar-vos i intruir-vos públicament i en les
vostres cases, suplicant a jueus i grecs que es convertissin a Deu i posin fe
en el nostre senyor Jesús”. (Fets 20:18..20) I es realment cert que Pau
mai havia posat la seva vida per davant del seu encàrrec, ja que en una de les
seves carta explica: “... he rebut de part dels Jueus, cinc vegades els quaranta
cops menys un, tres cops he estat azotat amb bastons, tres cops he naufragat,
i una vegada he estat lapidat, quedant com mort durant un dia i una nit. Quasi
sempre estic als camins, en perill als rius, en perill per als lladres, en
perill per als meus compatriotes, en perill per la gent de las nacions, en
perill en las ciutats, en perill en els deserts, en perill en el mar, i en
perill entre falsos germans. Quasi sempre en fatigues i penalitats; tantes
vegades sense dormir, sense aliment i sense beguda; tantes vegades en dejuni,
al fred, i sense tenir amb que cobrir-me. I a mes d’això, sempre preocupat
per els assumptes que m’arriben de totes les congregacions, per que quan
algú esta en dificultats, jo pateixo amb ell, i quan algú esta dèbil en la fe,
jo em preocupo per ell ...” (2Corintis 11:24..29)
11 I escrivia als
deixebles que vivien en Tessalònica: “... Deu ens es testimoni de que mai hem
usat paraules aduladores o trucs inspirats per la cobdícia, i com be sabeu, mai
hem buscat la gloria humana ni per mitjança nostre i de altres, ja que com
enviats de Crist teníem autoritat per fer-nos considerar persones importants.
Com vosaltres hem estat tan afectuosos com una mare que alimenta i cuida
dels seus petits, per que heu arribat a ser-nos tan estimats, que per la
tendresa que sentim, haguéssim desitjar entregar-vos, no tan sols la bona nova
de Deu, també la nostra vida ... Certament germans, recordareu les nostres
fatigues i el nostre afany, m’entres que os predicàvem la bona nova de Deu, treballant
dia i nit per no arribar a ser una carga sobre vosaltres, i sou junt amb
Deu, testimonis, de la rectitud, la justícia, i la integritat del nostre
comportament amb vosaltres els que heu cregut. Recordeu que veritablement hem
estat per cada un de vosaltres, com un pare per als seus fills,
exhortant-vos, consolant-vos, i comminant-vos a viure d’una manera digna de
Deu, que os ha cridat al seu regne i al seva glòria”. (1Tesalonicenses
2:5..12)
12 Realment es pot
dir, que la conducta de Pau en la Congregació de Deu, va ser per als seus germans un model de servei. Ell, que comprenia be la responsabilitat del seu ministeri,
deia que qui lo exercien, eren simplement: “... uns ajudants de
Crist en la administració de las revelacions divines, i lo que
s’exigeix a cada un dels administradors, es la fidelitat ...” (1Corintis
4:1..2) Una fidelitat que s’ha de manifestar per mitjança del amor per els
altres, però també, per mitjança del amor sense concessions a la veritat, per
que com Joan va escriure: “Observant la seva ensenyança demostrem
conèixer-lo, però el que diu: ‘ jo el conec’, i no l’observa, es un
mentider...Aquell que observa la seva paraula posseeix l’amor de Deu, un vincle
d’unió perfecte que ens confirma que estem en unió amb ell. (Crist) Però qui
afirmi que està en unió amb ell, ha de caminar com va caminar ell”. (1Joan 2:3..6)
Per tant: “...reteniu en vosaltres totes les coses que heu escoltat des
de el principi, per que si resten totes en vosaltres, també vosaltres
romandreu en unió amb el Fill, i amb el Pare que ens ha fet la promesa de la
vida eterna”. (1Joan 2:24..25)
13 En una ocasió
en que Jesús pregava al Pare en favor dels seus deixebles, va demanar: “Santifica’ls
mitjançant la veritat: la teva paraula es la veritat ... que tots ells
siguin nomes un, com tu, Pare, amb mi, i jo amb tu ...” per que “... la gloria
que tu m’has donat, jo se la dono a ells, perquè ells siguin un sols, com
nosaltres ... perquè siguin perfectes en la unitat, i que el mon sàpiga que tu
m’has enviat, i que a ells els estimes com m’estimes a mi ... Pare just, el mon
no t’ha conegut, però jo te conegut , i aquest saben que tu m’has enviat. Jo els
hi he donat a conèixer el teu nom, i se lo faré conèixer, perquè l’amor amb el
que tu me ames, resti en ells” (Joan 17:17..26) Aquell ordre que amb l’ajut
del esperit de Deu, van establir els apòstols per el bo funcionament de la Congregació, es basava en la estreta unió dels deixebles entre si i amb Crist, una unió
cimentada en l’amor que prové de Deu. Aquet amor els estimulava a interessar-se
sincerament els uns per els altres, m’entres que els que gaudien d’una major
autoritat i responsabilitat, atenien amb sol·licitud a la edificació espiritual
dels membres, mantenint-se fidels a la veritable ensenyança, i cuidant de la
salut i de les necessitats materials de tots. Podria dir-se que la funció
d’aquesta jerarquia s’assemblava a la del sacerdoci levític, establert per Deu
per cuidar de la salut física i espiritual del seu poble, salvaguardar la
integritat de les Escriptures.
La apostasia
14 No obstant,
quan els apòstols es van dormir en la mort i les primeres persecucions
van segar la vida de tants deixebles, es van revelar en las comunitats
desavinences ja latents, que van causar divisions, van adulterar l’ensenyança,
i van afavorir l’aparició de sectes. Pau havia escrit: “... tal com va averi
falsos profetes entre el poble, també haurà entre vosaltres falsos mestres que
introduiran dissimuladament heretgies destructives i renegaran del
Senyor que els ha rescatat, atraient sobre si mateixos una ruïna que no
s’esperen. I molts els seguiran en la seva corrupció, de manera que per
la seva culpa es parlarà injuriosament de la ‘Via de la veritat’, ja que per
causa de la seva cobdícia, os defraudaran amb paraules falses”. (2Pere 2:1..2)
I Pau va predir: “L’esperit ens diu explícitament, que en dies posteriors
alguns apostataran de la fe, atenen a esperits seductors i a doctrines
de dimonis, i sent desviats per la hipocresia d’uns impostors que tenen la
consciencia insensible, com la cicatriu d’una cremada. Aquest prohibiran el
matrimoni, i manaran d’abstenir-se de aliments que han estat creats per Deu per
ser consumits amb agraïment per als que tenen fe i han conegut la veritat”. (1Timoteu
4:1..5)
15 Joan, que va
sobreviure als demes apòstols bastants anys, va poder veure com en el seu dia
progressaven els que considera’ns-en savis, interpretaven l’Escriptura i
polemitzaven sobre alguns punts de l’ensenyança apostòlica; per aquesta raó va
voler advertir als deixebles encara fidels: “Ells s’han aixecat de
entre nosaltres però no eren dels nostres, per que d’haver-lo estat, haguessin
seguit amb nosaltres; però tenien que manifestar-se que no tots son dels
nostres ...” (1Joan 2:19) no obstant: “... el mon els escolta a ells, per que
ells son part del mon i parlen com els que pertanyen al mon ...” (1Joan 4:5) Anys
abans, Pau havia escrit: “Que ningú s’enganyi a si mateix, si ni ha
entre vosaltres algú que es cregui savi per conèixer la filosofia del
mon, que es consideri ignorant perquè pugui arribar a ser veritablement savi,
ja que Deu jutja vana la sapiència d’aquet mon. I de fet, esta escrit que ‘ell
fa ensopegar als savis en la seva mateixa sapiència’, i també que ‘el SENYOR
coneix el raonar dels savis i sap que es va’ . Per això, ningú de vosaltres
ha de buscar la gloria entre els homes...vosaltres pertanyeu a crist, i
Crist a Deu". (1Corintis 3:18..23) I exhortava amb vehemència: “Encara que
nosaltres mateixos, o un àngel del cel, os declarem una bona nova diferent
de la que nosaltres os hem anunciat ¡Rebutjar-la! I lo que diem lo torno a
repetir de nou, si algú os anuncia una bona nova diferent de la que heu rebut
¡Rebutjar-la!” (Gàlates 1:8..9)
16 També va
escriure a Timoteu: “Te encomano davant Deu, i davant Jesús Crist que té que
jutjar als vius i als morts durant la seva manifestació i el seu regne, que
prediquis la paraula m’entres el temps sigui favorable, per que s’apropen
temps desfavorables. Tu organitza, reprèn, i exhorta amb paciència, i amb
destresa en la ensenyança, per que esta per arribar un temps en que (els deixebles) no suportaran la
doctrina sana, i segons el seu desig, s’envoltaran de mestres per escoltar lo
que les complau, tornant-se a histories falses, i retraient-se d’escoltar la
veritat. Però tu siguis vigilant en totes les coses; suporta els
sofriments, i compleix amb el deure de divulgar la bona nova, m’entres portes a
termini el teu ministeri amb fidelitat.”. (2Timoteu 4:1..5) I efectivament, així
va succeir. La filosofia va adquirir un caràcter cada vegada mes religiós, i
els filòsofs es van convertir en guies espirituals i en mestres de la via
divina, m’entres els que exercien autoritat en l’església, acaptaven de bon
grau la seva instrucció, i incorporaven postulats i conceptes evolucionats del
platonisme, que afavorint una interpretació mística i al·legòrica de les
Escriptures, van imprimir facetes en la doctrina i en la moral oficial de
l’església, que la conduirien a un autoritarisme dogmàtic en el seu aspecte mes
negatiu. Tot aquet procés va originar el repudi d’una part de la ensenyança
apostòlica, i va provocar forts controvèrsies entre els deixebles,
determinant la segregació i desaparició de moltes comunitats procedents de la
primitiva Congregació de Deu.
17 Anticipant lo
que amb el temps ocorreria entre els seus seguidors, Jesús havia referit
aquesta paràbola: “El regne dels cels arriba a ser com un home que ha sembrat
llavor bona en el seu camp, però quan als seus homes es dormen, arriba
un enemic, sembra en el camp jull, i sen va. M’entres el blat brota i madura,
creix també el jull ...” quan la veuen, els pagesos pregunten al amo si
l’han de arrancar, però ell els contesta: “No, per que arrancant el
jull podríeu també arrancar el blat; deixar-los créixer junts fins la sega
...”
(Mateu
13:24..30) I desprès va explicar als seus deixebles: “... El que sembra la
bona llavor es el Fill del Home, el camp es el mon, i la bona llavor son als
fills de regne; el jull son els fills del inic i l’enemic que sembra es el
diable. La sega es el final del mon, i els segadors son els àngels ...” (Mateu
13:37..39) D’acord amb aquestes paraules, comprenem que el blat i el jull han
de restar confosos en el camp del mon fins el final, fins que durant la sega,
el mateix Crist, per mitjança del àngels, recullin als seus. En harmonia amb
aquestes coses, Pau va escriure: “... en temps posteriors vindran dies plens de
violència, per que el homes seran egoistes ... amants dels plaers en lloc de
amar a Deu, i encara que fent ostentació d’una religiositat aparent, amb els
seus fets la demostraran falsa” (2Timoteu 3:1..5) Llavors: “... tots els que
vulguin viure sent fidels a Jesús Crist seran perseguits, m’entres que els
malvats i els impostors progressaran, enganyant als demes i sent enganyats”. (2Timoteu
3:12)
18 Aquestes
condicions devien dons persistir fins el retorn de Crist, per això Pau diu als
que creien que el Dia del SENYOR havia ja arribat, i que el regne de Deu havia
estat establert en la terra per mitjança de la Congregació: “Germans,
en lo que es refereix a la presencia de nostre Senyor Jesús, i a la nostra
reunió amb ell, os prego que no os deixeu confondre fàcilment, ni os
desconcerteu per discursos, per pressuposades declaracions inspirades, o per
qualsevol carta que es faci passar per nostra, en la que es digui que ja
s’ha iniciat el Dia del SENYOR. No os deixeu enganyar per ningú, per
que no pot arribar abans de que arribi la apostasia, abans de que es
manifesti l’home de pecat, el fill de la destrucció, l’opositor que s’exalça
sobre qualsevol cosa considerada divina i objecte de reverencia, i que
assentant-se en el lloc diví, ostenta divinitat ¿ A cas no recordeu que jo
os deia aquestes coses quan estava amb vosaltres? Ja sabeu be lo que ara el
reté perquè només pugui manifestar-se en el temps establert; no obstant
aquet desconegut transgressor ja esta obrant, i quan sigui retirat lo que el
reté, el transgressor, que el Senyor declararà espiritualment mort, i que
aniquilarà en el temps de la manifestació de la seva presencia, es donarà a
conèixer ...”. (2Tessalonicencs 2:1..8)
19 La figura
d’aquet home de pecat, d’aquet opositor que havia de sorgir i dominar quan
desapareguessin aquells que combatin el seu progrés amb autoritat i poder el
retenien, era la personificació d’una apostasia que aniria creixent entre els
deixebles, i que regnaria sobre ells en el lloc del Crist, mitjançant una
manifestació de religiositat que els seus fets demostrarien falsa. En harmonia
amb això, l’ultima vegada que Pau va anar a Jerusalem, es va reunir en Mileto
amb els Presbiteris per infondre’ls ànims, i acomiadant-se d’ells , els va
recomana una vegada mes: “Manteniu la vigilància sobre vosaltres
mateixos, i sobre tot el ramat en el que l’esperit sant os ha constituït
pastors, per pastura a la Congregació del SENYOR, adquirida per ell amb la sang
del seu Fill. Per que jo sé que desprès de la meva partença,
s’introduiran entre vosaltres llops rapaces que no tindran compassió del
remat, i sorgiran de entre vosaltres alguns que impartiran doctrines
perverses, amb la fi d’arrossegar als deixebles darrera seu. Vigileu
per tant, i recordeu cada un de vosaltres, que durant tres anys os he avisat
sense cessar dia i nit, amb llàgrimes”. (Fets 20:28..32) I també Pera escrivia
als deixebles: “Tot esta apunt de acabar-se, vosaltres pregueu, i ser
prudents i vigilants”. (1Pere 4:7)
20 Alguns anys mes
tard, Joan donava testimoni del compliment d’aquestes paraules, dient: “¡Aquesta es
l’ultima hora fillets! Vosaltres heu escoltat que L’ Anticrist ha de
arribar, però ja ha aparegut molts anticristos, de manera que sabem que
aquesta es l’ultima hora ...” (1Joan 2:18) I aquella va ser veritablement
l’ultima hora de la Congregació de Deu, que va desaparèixer de la terra caient
en un somni tan profund com la mort; una mort que no obstant, no la retenia per
sempre, ja que Jesús havia promès: “... edificaré la meva congregació i les
portes del hades (el sepulcre) no prevaldran
sobre ella”. (Mateu 16:18) Uns docents anys desprès, Eusebi (263-339) es
referix al testimoni de Hegesipo, el mes antic dels historiadors eclesiàstics,
que va viure en el segon segle de la nostra era, per ratificar el fet de que en
els dies dels apòstols , la Congregació continuava pura i incontaminada malgrat de les persecucions, i cita aquestes paraules seves: “...quan el cor sagrat
dels apòstols va arribar de diferents maneres al final de la vida i aquella
generació dels que van ser dignes d’escoltar amb els seus propis oïdes la
divina sapiència, va desaparèixer, llavors principio la confabulació del error
impiu per mitjança del engany dels mestres de la falsa doctrina, quins, al no
quedar ja ningú apòstol, van intentar ja a cap descobert, oposar des de llavors
la predicació de la falsament anomenada gnosis, (coneixement, sapiència) a la
predicació de la veritat”. (Eusebi de Cesarea, Historia Eclesiàstica,
Llibre III,32:8)
El retorn de la Congregació de Deu
21 En la
actualitat, la Congregació de Deu beneïda amb els dons del esperit, no ha estat
encara llevada; quan això succeeixi, Deu mateix mitjançant el seu esperit,
donarà testimoni de ella amb gran poder, com lo va fer en el primer segle,
doncs veritablement el seu testimoni es fa avui tan necessari com lo va ser
llavors, ja que entre tots els creients de les distintes confessions religioses
d’aquet mon, existeix un generalitzat desconcert en quant a la autentica
voluntat de Deu i els seus designis. Per aquesta raó diu l’Escriptura que quan
arribi el moment, Deu versarà novament el seu esperit i llavors els seus “...fills i” les seves “filles
profetitzaran”, m’entres els “ancians somiaran somnis i els joves contemplaran
visions”. I diu Deu per boca de Joel: “També a sobre el
servents i las serventes versaré en aquets dies el meu esperit, i
realitzaré prodigis en els cels, i en la terra sang, foc i columnes de fum.
El sol es tornarà en tenebres i la lluna en sang, davant la arribada del Dia
del ETERN ...” (Joel 2:28..31) I si ve l’apòstol Pera va atribuí un primer
compliment a aquestes paraules quan en el dia de Pentecostes, els deixebles de
Jesús es vam omplir d’esperit sant, la profecia de Joel també es refereix
explícitament al moment del anunciat retorn de Crist com rei, per que el mateix
va cita m’entres explicava als seu deixebles la senyals que precedirien al seu
retorn, dient: “... haurà senyals al sol, en la lluna i les
estels, i en la terra, angoixa en les nacions”. (Lluc 21:25) A mes,
també en el relat de la visió que li va ser mostrada a Joan en relació amb les
coses que havien de succeir en el que precediria a la fi del mon i al
establiment del regne, llegim: “... el sol es va posar fosc com si estigués
dintre d’un sac de crin i la lluna es va tornar de color de la sang, m’entres
les estels del cel queien sobre la terra, com cauen els fruits encara verds
d’una figuera sacsejada per el vendaval”. (Apocalipsi 6:12..13) la Congregació serà doncs alçada de nou en aquells dies que Jesús havia comparat amb la sega, i
llavors: “... deu homes de totes les llengües de les nacions, s’aferraran a
la vestidura d’un home jueu (un de la Congregació de Deu) per dir-li: Anirem
amb vosaltres, per que hem vist que Deu està amb vosaltres”.(Zacaries 8:23)
22 Malgrat que la Congregació de Deu, com organització va desaparèixer durant els primers segles, sempre ha
hagut qui per amor a Deu i a la veritat, han desitjat conèixer la veritable
ensenyança apostòlica. Per això, desprès de ser ressuscitat, Jesús es va
acomiadar dels seus seguidors, dient: “Aneu i feu deixebles de totes les
nacions en el nom meu, ensenyant-les a observar totes les coses que jo os he
confiat ... i jo estic amb vosaltres tots als dies fins la fi del mon”, (Mateu
28:19..20) per que, “... on ni ha dos o tres reunits en el meu nom, jo estic
amb ells” (Mateu 18:19..20) Pau escriu que durant el seu últim sopar amb els
apòstols “El Senyor va agafar un pa i desprès de donar les gracies, lo
trenco i va dir ‘ Això es el meu cos que he lliurat en favor vostre, feu això
en memòria meua’. Desprès d’haver sopat, també va agafar la copa i va dir:
‘Aquesta copa significa el nou pacte en virtut de la meva sang, cada vegada que
la beveu, fer-lo en memòria de mi’. De manera que cada vegada que mengeu el pa
i beveu la copa, esteu recordant la mort del Senyor fins que ell torni”. (1Corintis
11:23..26) Les persones que des de llavors i fins que torni, volguessin
observar, conèixer, i complir els seus mandats, havien doncs reunir-se i
recordar la seva mort fins que el retornés. Per aquesta raó Pau va escriure: “L’amor mai s’acabarà,
m’entres que la profecia passarà, les llengües cessaran, i les revelacions
terminaran ... (al desaparèixer la Congregació) No obstant ni han
tres coses que romandran immutables, i son la fe, l’esperança
i l’amor”. (1Corintis 13:8..13) Aquestes tres coses devien de romandre e
identificar a las persones que per lleialtat a Crist, assumissin el
deure de reunir-se per compartir-les, conhortant-se unes a les altres, i
buscar la seva ensenyança veritable, per difondre fins el seu regrés, l’autentica
bona nova.
23 Sempre parlant
d’aquet retorn seu, Jesús havia dit: “¿Qui es el majordom fidel i savi
que el Senyor despondrà sobre els seus servents, per donar-les a temps la seva
ració de aliment? ¡Feliç aquell servent que el seu senyor troba fent això a
la seva arribada!” (Lluc 12:42..44) Aquestes paraules suggereixen als que
desitgin servir-li amb fidelitat, el deure de compartir amb els seus germans
una mida plena i sense adulterar, de la sana ensenyança que representada per
l’aliment , proporcionen als que es nodreixen amb ella, la força que els
permeti créixer i arribar a una madures espiritual. No obstant, des de la mort
dels apòstols, han estat molts que han pertangut exercir aquesta majordomia;
per aquesta raó, Jesús mateix va prevenir amb insistència als seus seguidors: “Vigileu que
no os enganyin, per que molts vindran en el meu nom, dient: ‘Soc jo,
i el moment esta proper”, (Mateu 24:4) i puntualitzo: “Llavors si algú
os diu: ‘Aquí esta l’ungiu’ (Crist) o ‘allà esta’, no os lo creieu, per que sorgiran
falsos ungís i falsos profetes, que faran grans senyals i coses
prodigioses, per enganyar, si fos possible, als mateixos elegits
¡Mireu que os lo he predit! Per això, si os diuen: ‘¡Allí esta, en el desert!‘ no
aneu; o: ‘¡Allí esta, en el seu allotjament!’ (si se anuncia una presencia
invisible) no os lo creieu; per que tal com el llamp surt del
llevant i brilla fins ponent, així serà l’arribada del fill del home, i allí a
on estigui el cadàver, es reuniran les àguiles”. (Mateu 24:23..28) Ell
va declarà doncs que la seva tornada seria evident per tots, i va comparà la
agudesa del discerniment espiritual dels seus seguidors per identificar des de
lluny les senyals de la seva arribada, amb la agudesa de la vista de les
àguiles per distingir l’aliment, ja que per ambos representa el mantenir la
vida.
24 En harmonia amb
aquestes coses, Joan escrivia als deixebles del seu dia, i també als del futur:
“Estimats,
vosaltres no poseu fe en qualsevol persona que es declari inspirada,
poseu-la a prova per comprovar si la seva inspiració prové de Deu,
ja que han sortit al mon molts profetes falsos, i vosaltres heu de discernir
si la seva inspiració prové de Deu ...” (1Joan 4:1..2) També
Moisés havia aconsellat en el seu dia al poble de Israel: “... si penses ¿Com reconeixerem
les paraules que el SENYOR no ha dit? Quan el profeta parli en nom de SENYOR
i la cosa no succeeixi i no es realitzi, la paraula no prové del
SENYOR, prové del profeta per la seva vanitat ...” (Deuteronomi
18:21..22) Respectem llavors “... el principi de no anar mes allà de lo que
està escrit, per que ningú es trobi superior als demes ...” (1Corintis 4:6)
25 Hem de ames
tenir present que en la Congregació de Deu, el número dels congregats no
es rellevant ni representa la seva vendició, per que sapiguem que quan arribi
el moment de la sega, Crist recollirà als seus que estan espargits en el mon, i
completarà el seu cos o equip. Contemplem l’exemple de Jesús, que malgrat la
seva integritat, la seva sapiència, i les seves potents obres, nomes contava a
la seva mort amb uns pocs deixebles, que no obstant, quan van rebre l’esperit
de Deu es van omplir de poder, i van establir i multiplicar la Congregació, difonent la bona nova per tota la terra llavors habitada. Ara, el deure dels
seus seguidors es el de buscar la veritat que dona la vida, compartint-la sense
intentar torçar el seu sentit. Per que en realitat, nosaltres “... nomes som
homes, uns ajudants de Crist en la administració de las revelacions
divines” i “lo que se li exigeix a cada un dels administradors, es
fidelitat”; (1Corintis 4:1..2) per que, com va dir nostre senyor Jesús: “El que es
infidel en lo poc, es també infidel en lo molt”. (Lluc 16:10)
