La Bona Nova i el Reine
1 Era dissabte i Jesús
va entra en la sinagoga de Natzarè; en aquell dia es llegien els libres dels
Profetes, així que quan es va posar de peu, l’encarregat li va lliura el rotllo
del profeta Isaïes, i va llegí: “L’esperit del Senyor esta a damunt de mi, ja que
ell m’ha ungit per portar la bona nova als necessitats: m’ha enviat per
anunciar la alliberació als captius i la vista als cecs, per redimir als
oprimits i per proclamar l’any (el temps) de clemència del Senyor”.Desprès es va
seure m’entres tots el miraven esperant una explicació al text llegit, i
llavors als va dir: “Avui es compleix l’escriptura que heu escoltat”. (Lluc
4:18..21 e Isaïes 61:1)
Amb la lectura d’aquesta
profecia, Jesús es va presentar davant del poble de Israel com l’envia’t de
Deu, el Messies anunciat per als profetes, el que tots estaven esperant; no
obstant, aquells que es consideraven justs per conèixer, segon creien, les
Escriptures i els mandats de la llei, esperaven a un diferent; a un que els
alliberes de la servitud a Roma, i no volent acceptar els designis de Deu, no
el van reconèixer. Encara així, ell va mostrà a qui li escoltes, que si no
havia arribat encara el moment de que el regnat dels cels fossi establert a la
terra, veritablement s’havia apropat als homes, per que tenien entre ells el
seu Rei. (Lluc 17:21)
2 La bona nova
que Jesús va portar als homes, nomes podia ser apreciada per aquells que es
reconeixien espiritualment necessitats i captius de la seva condició
pecaminosa; per als que s’entristeixen al estar a cegues en quan al propòsit de
Deu, i es sentien oprimits sota la carrega d’uns mandats que no podien complir.
Per aquesta raó, quan
els fariseus van criticar a Jesús per al fet de que menjava i bevia en
companyia de gents que ells consideraven pecadors, ell els va dir: “No son els sans
els que necessiten al metge, si no als malalts; i jo no he vingut a cridar als
justs, si no als pecadors”. (Marc 2:17)
3 L’apòstol Joan
escriu que: “el Diable va ser el primer en pecar, i per desfer l’obra del Diable
ha vingut el Fill de Deu”. (1Joan 3:5..8) Deu havia dons enviat
al mon al seu Primogènit: el Messies anunciat per als profetes a “...els
Israelites, a quins”, per ser descendents de Abraham, “...corresponen les
promeses... i als avantpassats de el llinatge que va néixer Crist”, (Romans
9:4..5) amb el fi d’anunciar la redempció que per mitjança de la fe, els
alliberaria de la mort heretada i els permetria gaudir de l’esperança d’una
vida perdurable, baix el govern del Crist sobre una nova terra, restaurada i en
pau, que albergui la justícia. Jesús va publicar aquestes cosses a traves de
molts exemples i paràboles, manifestant que Deu havia disposat concedir a la
humanitat el “...generós do de la redempció dels nostres pecats per mitjança de
la sang del seu amat Jesús Crist”, (Efesis 1:6) i va donar a conèixer que
sense considerar la condició pecaminosa del homes, Deu els justificava,
atribuint-les la rectitud sobre la base de la fe voluntàriament exercida en el
seu propòsit, o sigui la fe en el redemptor que ell enviava, en la redempció
que els oferia, i en la vida perdurable promesa. El va portar dons la bona nova
que proporcionava una magnifica esperança a tots els que comprenien la seva
necessitat de ser justificats generosament per Deu, per poder obtenir la vida;
i ja que era el mitigador d’aquesta justificació, quan va arribà el moment, va
lliura la seva vida en favor de la vida de la humanitat, de forma que si: “...el salari per
el pecat es la mort... el do generós de Deu per mitjança de Jesús Crist nostre
Senyor, es la vida eterna”, (Romans 6:23) així “...tal com per la
transgressió d’un sols home, molts han estat constituïts pecadors, per la
obediència d’un sols home...”, també “... molts han estat constituïts justs”. (Romans
5:19)
4 El fill de Deu
va terminar amb èxit la missió que li havia estat confiada per al Pare, i “...desprès de
havent-ne ofert una sola vegada per abolir per sempre els pecats de molts,
tornarà a manifestar-se en una segona ocasió, però ja no en relació al pecat,
si no als que li esperen per ser salvats”. (Hebreus 9:28 ) Llavor Deu,
reunirà “...totes les cosses que estan en els cels i a sobre de la terra,
sota l’administració de Crist”. (Efesis 1:9..10) Aquet es en síntesis
el sentit del missatge profètic de la Escriptura, de la predicació de Jesús i de la ensenyança apostòlica.
5 Els deixebles
de Jesús pensaven que el retorn de Crist com rei seria pràcticament d’immediat,
i en algunes ocasions, especulaven sobre qui d’ells seria el mes gran en el
regne dels cels; per aquet motiu, ell els va dir: “Un home de estirp reial,
ha de partir cap a un país llunya per rebre la reialesa i retornar mes tard. I
cridant a deu servidors seus, els va lliura deu mines i als hi diu: ‘ feu
negoci amb elles fins que jo torni’. M’entres tant, als seus conciutadans que
li odiaven, van envia una delegació per que a espatlles seves, difonguessin:
‘¡No volem que aquet regni sobre nosaltres!’ Dons be, quan desprès d’haver
rebut la reialesa, torna, fa cridar als servidors als que havia confiat al seu
diner, per saber quan havia guanyat cadascun d’ells al negociar. Arriba el
primer i li diu: ‘Senyor, amb la teva mina he guanyat deu mines?, i ell li
respon: ‘¿ Ben fet, bon servidor! Ja que has estat fidel en lo poc, rep el
comandament de deu ciutats’ ”. I lo mateix passa amb el segon; però arriba
un altra i li diu: “ ‘Senyor, aquí esta la teva mina, la he guardat embolicada en
un pany per que tenia por de tu, que ets un home sever, dons reculls a on no
has dipositat, i costeges a on no has sembrat’. I ell li va contestar: ‘Amb les
teves pròpies paraules et jutjo, servidor dolent; si sabies que soc un home
sever que recull lo que no diposita i costeja lo que no sembra ¿ Per que no vas
col·locar els meus diners al banc? A la meva tornada l’hagués recobrat amb els
interessos’. I va dir als que hi eren allà: ‘ Treure-li la mina i donar-se-la
al que te les deu ... i en quan als meus enemics, als que no volien que jo
reines a sobre d’ells portar-los davant meu i executar-los”. (Lluc 19:12..27)
6 En aquet mateix
relat, Mateu diu; “Molt temps desprès, torna el senyor d’aquells servidors...” (Mateu
25:19) Aquesta paràbola dona a entendre, que l’absència del senyor que va
viatjar per obtenir la reialesa, es prolongaria fins el moment en que aquesta
li fos atorgada, i de la mateixa forma, l’absència de Jesús s’avia de
prolongar fins el temps designat per Deu per establir al seu promès regne.
Referint-se a aquell moment, ell havia dit als seu deixebles: “...aquell dia i
aquella hora no els coneix ningú, ni els àngels del cel, ni el fill, solament
el Pare”, (Mateu 24:36) però “fitxar-vos en la figuera
i en tots els arbres: al aparèixer els seus brots sapigueu que l’estiu esta a
prop; dons també vosaltres, quan veieu succeir això, (la senyals que ell
mateix havia prèviament anunciat) sapigueu que el regne de Deu esta pròxim”. (Lluc
21:29..31) M’entres tant, fins que arribi aquell dia, als seus deixebles
han de cuidar del patrimoni espiritual que els hi a confiat, fent-lo
fructificar, per rebre al retorn del seu Senyor la alabança i la recompensa a
la seva fidelitat.
7 En aquestes
coses consisteix dons la bona nova que Jesús i els seus apòstols van predicar,
la que els seus deixebles creien i ensenyaven, la que s’ha conservat al passa
dels temps en las escriptures. Per mitjança de ella, diu Pau: “... es dona a
conèixer que Deu concedeix la justificació com resultat de la fe’, i que la ira
de Deu es manifestarà des de el cel contra tota la maldat i la hipocresia dels
homes, que per als seus prejudicis no volen creure la veritat, per que lo que
es pot percebi referent a Deu es evident, ell mateix lo posa de manifest; les
seves qualitats invisibles, la seva eterna potencia i la seva divinitat, es
veuen amb clarita des de la creació del mon, comprenent-se per mitjança de les
cosses creades...” (Romans 1:16..21) En harmonia amb això, escriu a Timoteu:
“Et
recomano davant de Deu i davant de Jesús Crist que te que jutjar als vius i als
morts durant la seva manifestació i el seu regne, que m’entres el temps sigui
favorable , prediquis la paraula, ja que s’aproximen temps desfavorables.
Organitza, reprèn i exhorta amb paciència i amb destresa en la ensenyança, per
que esta per arriba el temps en que(els deixebles) ja no suportaran la
ensenyança sana; i segons el seu desig, es rodejaran de mestres per escoltar lo
que els complau, tornant-se cap a histories falses i retraient-se de escoltar
la veritat”. (2Timoteu 4:1..4) I animava als deixebles a romandre “... ferms en la
bona nova de Jesús Crist, que jo declaro conforme a la revelació del secret
sagrat guardat en els escrits profètics, amagat des de temps remots, i desvelat
ara per disposicions del Deu etern, per donar-lo a conèixer a totes les nacions
i que es facin obedients a la fe”. (Romans 16:25..26)
8 També Pera va
advertí als deixebles d’aquestes coses, dient: “Estimats, aquesta es ja
la segona carta que us escric, i apel·lo amb les dues a la vostra memòria per
despertar la vostra ment, i que recordeu correctament les paraules dels sants
profetes i les instruccions que el Senyor i Salvador us ha transmeti’t per
mitjança dels apòstols” ja que “en temps posteriors, sorgiran detractors dels que
persegueixen als seus propis fins, i mofa’ns-en, diran: ‘¿ Ha on esta la seva
promesa presencia? Per que els nostres avantpassats van mori, i totes les
cosses segueixen com al començament de la creació’... Però aquets, obliden
voluntàriament que per la Paraula de Deu, van ser constituïts en la antiguitat,
uns cels, i una terra sorgida de l’aigua i circumdada per l’aigua, i que per
ordre de la mateixa Paraula, aquell mon de llavors va ser destruït per l’aigua
del diluvi... Dons ve, per la mateixa Paraula, els cels i la terra actuals
estan destinats al foc, i reservats per al Dia del judici i de la destrucció
dels impius...” però “... segons la seva promesa, nosaltres estem esperant uns nous
cels i una nova terra que alberguin la justícia”. (2Pera 3:1..13)
Aquesta antiga promesa que forma part de la bona nova, esta en perfecta
harmonia amb totes les Escriptures canòniques, i es la que va ser publicada en
el primer segle per als apòstols i deixebles de Crist, en tota la terra llavors
habitada.
9 Jesús havia dit
als seus seguidors: “Si os manteniu en la meva paraula, veritablement sereu
deixebles meus, i coneixereu la veritat, i la veritat os farà lliures”. (Joan
8:31..32) En harmonia amb això, Pau va instar als deixebles a que
mantinguessin l’ensenyança tal i com l’avien rebut, sense “... anar mes
enllà de lo que està escrit...” (1Corintis 4:6) i fent “... publica la
veritat, sense falsificar amb astúcia la paraula de Deu...” (2Corintis 4:2)
Ja en el seu dia, feia aquet reprotxe als deixebles de Corinti: “...en fa por que
tal com la serp va seduí a Eva amb els seus ardits, també les vostres ments
s’allunyen per algun motiu, de la senzillés i la puresa que tenen per amb el
Crist, ja que quan arriba algú predicant a un altre Jesús, a un distint del que
nosaltres os hem predicat, o quan es tracta de rebre un esperit diferent del
que ja heu rebut, i de acceptar una bona nova diferent a la que ja heu
acceptat, vosaltres esculteu amb gust”. (2Corintis 11:3..4) I va escriure
als Gàlates: “Em meravello de lo ràpidament que doneu l’espatlla al que os ha
cridat per mitjança del generós do del Crist, i os torneu cap una bona nova
diferent, ja que en realitat no existeix altra...” (Gàlates 1:6..7)
Ames, referint-se a les coses que haurien de passar, escriu als deixebles de
Tesalónica: “Germans, en quant a la arribada del nostre Senyor Jesús i a la
nostra reunió amb ell, os prego que no os deixeu confondre fàcilment... No os
deixeu enganyar per ningú, ja que no pot arriba abans de l’apostasia...” (2Tesalonicens
2:1..3) El fet de que la apostasia creixeria i dominaria, era dons conegut
pels apòstols, que durant la seva vida van defensar amb empeny la integritat de
la ensenyança de Crist. No obstant, l’apòstol Joan que els va sobreviure, va
veure com sobresortien de entre els deixebles, els que buscant protagonisme,
feien malbé l’ensenyança, i fomentaven divisions. Comprenen dons lo que
inevitablement succeiria a la seva mort, va escriure: “¡Aquesta es l’ultima hora
fills! Vosaltres heu escoltat que l’anticrist, ha de venir, i ja han aparegut
molts anticristos, de manera que sapiguem que aquesta es l’ultima hora. Ells
s’han aixecat de entre nosaltres, però no eren dels nostres, per que de
haver-lo estat haurien restat amb nosaltres...” (Joan 2:18..19)
I tal com els apòstols havien anunciat, les divergències entre els deixebles, i
les persecucions que van provocar la execució de tants cristians fidels, van
assenyalar el final d’aquella Congregació que ells havien mantingut integra; la
que Deu havia beneit amb el seu esperit, i que com ells, es va dormi en la
mort.
10 Va arribar el
temps que Pau havia predit quan va escriure: “...en temps posteriors
vindran dies plens de violència, per que els homes (que es declararan
cristians) seran egoistes, amants dels diners, presumptuosos i arrogants...
sense fe, incapaços de sentir amor, despietats, calumniadors, sense govern de
si mateixos, malvats, enemics de qui practica el be, traïdors... amants dels
plaers en comtes d’amar a Deu, i fent ostentació d’una religiositat aparent, la
demostraran falsa amb els seus fets...” (2Timoteu 3:1..5) I : “...tots els que
desitgin viure sent fidels a Jesús Crist, seran perseguits, m’entres que als
malvats i els impostors progressaran, enganyant als demes, i sent enganyats ...” (2Timoteu
3:12) No obstant, “...os vull recordar, germans, que la bona nova que jo os he
anunciat, la que vosaltres heu escoltat i en la que persevereu, permetrà que esteu
salvats sempre que os atengueu a ella tal i com jo os la he declarat ¡ De un
altra forma hauríeu cregut en va!” (1Corintis 15:1..2) Per això “...si nosaltres
mateixos, o un àngel del cel os declarés una bona nova diferent de la que ja os
hem declarat ¡ Rebutjar-la! I lo que diem lo torno a repetir de nou, si algú os
anuncia una bona nova diferent de la que ja heu rebut ¡Rebutjar-la! dons ¿ Tinc
jo que buscar el favor dels homes o de Deu? ¿m’estimo en tot cas agradar a
homes?¡ per que si m’estimes ser-li grat, ja no seria ministre de Crist!” (Gàlates
1:8..10)
11 Malgrat les
advertències dels apòstols, la fe o la via que porta a la llibertat en Crist,
la que es bassa en la bona nova que la sana ensenyança apostòlica desvela, va
ser desprès de primer segle, transformada i privada de sentit. Durant aquell
temps la filosofia havia anat adquirint un caràcter cada vegada mes religiós, i
molts filòsofs, cristians o no, van agafar en la societat las rendes de la
instrucció doctrinal i moral. Amb això es van adoptar en l’església uns
postulats que incorporaven conceptes aliens al Crist, i que sense gaudir del
suport de les Escriptures canòniques es van confirmar i ratificar en diversos
concilis eclesiàstics, que els van concedir autoritat com tradició de l’església.
Aquet proses va provocar en un principi desacords, intrigues, i morts;
gradualment, els cristians van ser constrenyis de bon grau o per la força, a
reconèixer i a confessar a un altre Jesús, a un d’una naturalesa diferent a la
que els apòstols havien predicat; m’entres l’esperança de la resurrecció i del
regne del Crist sobre la terra, quedava desposseïda de sentit i va caure en el
oblit. Les Escriptures van ser pràcticament arraconades, i la sana
espiritualitat de la instrucció apostòlica, va ser substituïda per el
misticisme i el fanatisme.
12 Durant casi
dinou segles s’han impartit dons una ensenyança diferent a la del Crist, i s’ha
predicat una bona nova distinta a la original, una que no parla de l’esperança
del regne de Deu en “...la futura terra habitada de la que nosaltres parlem”, (Hebreus
2:5) la futura terra habitada que Jesús va ensenya a demanar al Pare en
oració, dient: “...vingui el teu regne i que es faci la teva voluntat, com en els
cels, també sobre la terra”; (Mateu 6:9..10) una terra que sota la
autoritat de la descendència de Abraham, (el crist) constituïa l’esperança dels
profetes i dels homes fidels de la antiguitat. Per aquest motiu durant la visió
del dia de Senyor, se li diu a Joan: “Has de tornar a profetitzar en quan a
pobles, nacions i llengües, i en quan a molts reis...” (Apocalipsis 10:11)
I ja que en la seva visió, el representa als deixebles de Jesús que viuen en
aquell temps, comprenem que la bona nova original s’ha de difondre un alta
vegada en tota la seva puresa. Així, quan Jesús va dir “...es publicarà la bona
nova del regne en tot lo habitat com testimoni a totes les nacions, i llavors
tornarà el final”, (Mateu 24:14) no nomes es referia al temps que
precediria al final d’aquest mon en general; de manera que fins el moment en
que a la seva arribada, Crist aixequi a la Congregació de Deu, tots els que romandran fidels a la seva ensenyança han de tornar a
difondre-la, per donar a conèixer els principis basics de la fe de Crist.
13 En el llibre
dels Proverbis llegim: “Tot dit de Deu es fidel i es un escut per als que
a ell recorren” , però: “no afegeixis res a les seves paraules per que ell no et
renyi, i per que tu no sigui trobat mentider”. (Proverbis 30:5..6)
Es dons el moment de buscar la seva ensenyança, i de mostrar confiança en ell,
difonent-la en tota la seva puresa, amb el fi de preparar “...als sants per
l’obra del ministeri i l’edificació del cos de Crist, de manera que cada un,
sàpiguen-ne que es fill adoptiu de Deu, pot arribar a la unitat en la fe,
arribant a una madures que sigui al mateix nivell del Crist”; (Efesis
4:11..13) m’entres recordem en tot moment que, de fet, “...nomes hi som homes,
uns ajudants de Crist en la administració de les revelacions divines...” i “ lo que se li
exigeix a cada un dels administradors, es la fidelitat”. (1Corintis 4:1..2)